Nowadays, there are new
methodologies to learn at schools. But a lot of teachers and other people think
that traditional methodologies are still better than modern ones. What do you think
about it?
On the one hand, our teachers have
studied in a traditional way. Therefore, for them it is easier to teach what
they learnt. However, this way to study is very boring for students because
they only memorize and they forget what they learnt in a short period of time.
On the other hand, modern
methodologies are more useful and make students learn a lot. In addition they
develop their creativity and their imagination.
To conclude, we have to use the
resources that we have now. In my opinion, using new methodologies are better
because helps students to learn by playing, so for them studying is a new game
that they have to win.
E-MAIL
Dear Fatima,
First, thank you for your last letter. It was
nice to hear from you. You asked me how things were going in college. Well, at
first it was very strange for me. Maybe because I have never been studying in
the evenings or maybe because doing most of the projects in a group it’s a new
thing for me. Well, it’s not bad, but
sometimes bellow students in my group have had on argument. I remember that it
was an uncomfortable situation.
By the way, guess what! I have passed all the
subjects of the first term. It will be difficult to pass this one. But you know
me, I will try hard.
Well, you know what? I’m very happy because we
will change the place where we are studying now. To be honest, hearing that was
great news for me.
Patri: It is said that the use of new
technologies stimulate children for learning lots of school skills like the
learning of a second language. But why? How? And when?
Me: It
is difficult to learn a new language, especially if you are an adult. The best
time to learn a language is when we are children. For that reason we have to
take advantage of that age.
Patri: There are lots of advantages
and disadvantages to traditional teaching. Among others, most of them are the
following ones.
Me: On
the one hand, learning a new language can bring us problems. For example, when
I enrolled to learn German I left it in the first year. The reason for this was
that every time I tried to speak English I used words of German. Finally I
decided to stop learning German and focus on English.
Me: On
the other hand, learning a new language makes you more competent. You don’t
need a translator or a dictionary. In addition, speaking a new language implies
understanding a lot of words of some languages of the same family. For example
if you learn Spanish you can understand a lot of words of French, Catalan,
Italian…
Me: Nowadays,
new technologies can help us to learn more.
Patri: Firstly, teachers can help
their students in a more individualized way with the use of websites, blogs and
many other internet tools that stimulate learning. Fact that couldn't be
carried out with the traditional system because of the huge number of children
that a teacher had in class.
Patri: Moreover, the use of new
technologies develops students autonomy and encourages children to learn a second
language too. This happens because lots of websites appear in English and
children must learn English in order to understand the information. Besides,
the students have to compare lots of sources of information.
Me: In
conclusion, is obvious that it is important to learn a new language. It is also
obvious that all these have many benefits. But in my opinion, as we have said
before, we have to take advantage of the first ages to learn a lot of
languages, at least three or four.
Patri: Therefore, I think that new
technologies are a great tool to develop students learning because internet has
more information than books and then children can look at different sites to
find what they are searching for. But, on the other hand, students mustn't
forget that books contain a great treasure too.
Patri:My name is Patricia Pinar Roig and I'm 21 years old.
Zineb: What did you do in your life?
Patri:I finished secondary school and I've also done a vocational training course in sports.
Zineb:It’s nice to see how your life progress as little by little. In my case, whatever happens, I love it more and more.
Patri: But you aren't from here, isn't it?
Zineb:No, I'm from Morocco. In 1999 I came here, to Ibiza. I was seven years old. I am used to adopting everywhere I go. However I remember that all seemed so strange.
Now, in 2012 I remember how I did well at primary school and high school. I hope that this year will be the same. I’m talking about what I’m studying now: Infant Education. What about you?
Patri:Sport, music and animals, are my greatest passions. In fact, I have a dog and I take care of him as if he was my younger brother. I think this is so because I'm the younger of two sisters and I have always wanted to have a younger brother to take care of him and to teach him. Maybe this fact has made me study Education at University. Now, some subjects have made me realize that with new tecnologies children can be the players of their own learning.
Zineb:Yes! But, in fact, is very different from what I expected. But it doesn’t matter because if you like something and you make an effort to get it, you get it. Well... How do you see yourself in the future?
Patri: I really want to become a great teacher and as a future one, I want to adopt new methodologies and introduce new tecnologies to learn in a different way.And you? What do you expect?
Zineb:In the future I want to have a job where I had all my primary education: in Sant Josep de Sa Talaia. But that is something for the future. Now I have to work hard to become what I want to be, a good teacher.
Ja no queda res per acabar el primer semestre. Una vegada més passa el temps en un simple obrir i tancar d’ulls. He de confessar que de les cinc assignatures que tinc en aquest semestre, la que més m’ha marcat el camí com a futura mestra ha set la de Bases Didàctiques.
El fet de crear i tenir un portafoli electrònic, fer-lo meu, comentar i expressar tot el que anava aprenent i experimentant ha fet que passes per sensacions que mai les havia sentit. I la veritat que tampoc m’esperava sentir-les. Tot això, ha fet que comenci a introduir-me en el món de la docència, un món ple de responsabilitats. Un món del qual depèn la societat del futur.
I aquí he de fer memòria enrere i recordar com de petita desitjava ser mestra pel simple fet de poder pintar totes les vegades que volia a la pissarra. A hores d’ara tinc el mateix desig però amb una finalitat completament diferent: fer que la futura societat estigui ben formada de tot el que l’envolti, i, sobretot, sàpiguen actuar en qualsevol situació que se’l presenti.
Moltes vegades, aprenem coses i considerem que les hem entès completament mentre que si ens hi parem a pensar ens sorgeixen dubtes i és allí on el nostre cap esquematitza tot el que s’ha après. Això m’ha ajudat a aconseguir-ho totes les reflexions que fèiem en cada entrada dels diferents temes que hem tractat a classe. Per exemple, moltes vegades la professora ens explicava alguna cosa i jo aparentava comprendre-ho tot. Però una vegada tornava a casa i intentava fer la entrada setmanal m’apareixien una gran varietat de dubtes, davant dels quals havia de llegir a altres autors, llibres, buscar per internet i, sobretot, mirar els apunts del moodle de la nostra tutora, per a complementar i entendre-ho tot i, així acabar amb la entrada.
La meva concepció sobre la educació ha canviat totalment, com canviar el blanc a negre. La veritat que m’ha sorprès molt aquest aspecte, no m’ho esperava per a res del món. Per explicar més detalladament vull mostrar la evolució del nostre PLE, entre el primer que vam fer en començar les classes i el que hem fet ara fa uns pocs dies, acabant ja les classes. El resultat és el següent:
La tecnologia és molt útil en quasi tots el àmbits que ens envolten en l’actualitat. Un del quals és l’escolar que hi aporta un gran quantitat de fonts d’informació. No només això, també permet la creació i edició d’informcació, a més de poder compartir-la amb la resta del ciutadans, tant si es coneixen com no.
Tot això ha fet que un dels meus objectius en un futur, sigui el de fer que tots els meus alumnes estiguin “actualitzats” en la societat que els hi toqui viure, com estar preparats per al futur, entre els quals destaca la tecnologia. Vull que els meus alumnes utilitzin la tecnologia com a primera font en el seu l’aprenentatge però sense abusar d’ella. I ara he de confessar que en iniciar el curs, m’imaginava a mi mateixa com a professora amb un llibre en la mà, un guix i la pissarra davant meu per a fer anotacions importants. La veritat que no coneixia ningun altre mètode per a ensenyar, o més ben dit, pensaba que no existia cap altre mètode, que aquest era l’únic.
I aquí és on ha hagut un fort canvi en la meva visió sobre la educación. En principi, pensaba que la única manera en la que es pot fer classe és estar en una classe davant una professora i una pissarra, estar assegut en una cadira, mirant cap endavant, no parlar amb els companys per a no interrompre la classe i mai, però mai aixecar-se de la cadira (excepte per anar al bany, entre altres accions similars). Això era per a mi el món del estudi, el món presencial. Mentre que el món virtual tan sols era per a divertir-me i, sobretot per al temps lliure.
Recentment, ja no soc capaç de pensar el mateix. El meu cap ha abandonat idees que considerava absolutes. Ara sé que amb la teclonologia s’aprèn més del doble que del món presencial i que les possiblitats que t’ofereix ja no es considera el doble sinó inclús el quadrubple.
Per acabar, vull que els meus alumnes en aprendre sàpiguen el què aprenen, el perquè i sobretot el per a què. Vull fer les classes com més pràctiques millor, ja que com digué Franklin “parlem i ho oblido, ensenyem i ho recordo, involucrem i ho aprenc”. I per últim, esperc que tot això que he dit es compleixi en el futur i que no en arribar allí amb el pànic caigui en l’error de recòrrer al llibre, cosa que no vull fer per a res del món després de tot el que he après.
A continuació som les meves companyes i jo compartint les nostres opinions sobre tot el procés d’aprenentatge que hem experimentat durant aquest primer semestre.
Per començar m’agradaria preguntar-vos com li deia la vostra mare al vostre pare, o viceversa, en el moment de dur-vos a classe. No em refereix ni a l’escola, ni a l’institut ni inclús a la universitat. Em refereix a quant tenieu entre tres, quatre o cinc anys. Segurament no us acordareu, però almenys ho haureu escoltat alguna vegada d’altres pares, dels vostres oncles... : “et toca dur el nen a la guarderia!” o “has d’anar a buscar les nenes de la guarderia!”. Penseu que així s’ha de dir? Guarderia? A banda que jo no estigui d’acord, és incorrecte dir-ho d’aquesta manera. Ja que “una escola educa, no guarda” (Bassedas, Huguet i Solé, 1996). Doncs, es tracta de l’educació infantil, tan l’infant tingui un, dos, tres, quatre o cinc anys, i és aquest el tema que tractarem les meves companyes i jo en l’entrada d’aquesta setmana.
Abans de tot he de dir que l’educació infantil constitueix la primera etapa del sistema educatiu. La seva extensió temporal arriba fins als 6 anys, moment que assenyala l'accés a l'escolaritat obligatòria, ja que fins aquesta etapa no ho és. En general, s'articula en dos cicles: el primer s'estén fins als 3 anys i el segon des dels 3 fins als 6 anys.
Després d’haver fet una breu definició d’aquesta etapa, vull prosseguir a les seves característiques. En aquest apartat, em vull basar en la presentació que ens ha fet la nostra tutora Gemma Tur Ferrer i del llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Bassedas, Huguet i Solé (2008). Així doncs, en general i en resum, podem parlar de quatre característiques generals:
·Caràcter no obligatori de l’etapa educativa. Tal com em comentat abans, aquesta etapa no és obligatòria, però sempre s’ha aconsellat dur-la a terme. La veritat que sempre havia pensat que sí que ho era, i ara que sé que no és no em puc imaginar la incertesa dels nens que sense haver estat en aquesta etapa s’introdueixen directament en la primària. Imagineu-vos, mentre que la majoria de la classe sabrien escriure els números o les lletres, i ells res de res. A més, el que em pareix pitjor encara, mentre que tots ja han fet els seus amics, ells no.
·Necessitat d’una col·laboració estreta amb les famílies. Aquest punt és molt important, ja que l’educador no s’ha de dedicar als infants de forma general sinó que ho ha de fer de forma individual. Per aquesta raó, els pares cal que almenys una vegada a la setmana o inclús cada dia, per preguntar sobre el comportament, la participació, educació, interès... del seu fill. Això ajuda molt a l’hora de millorar i per a trobar noves estratègies per part del pares, tant a nivell individual de l’infant o també a nivell general de tot el grup.
·Equilibri entre etapa amb entitat pròpia i relació necessària amb les altres etapes educatives. Bé en aquest cas, em de tenir molt en compte tot el que ensenyem, per a què en el moment que s’introdueixen a l’etapa següent estigui tal com s’esperaven els educadors següents o inclús més del que s’esperaven. És a dir, un nen o una nena no pot anar a l’etapa de primària sense saber anar de forma autònoma al bany o sense saber menjar pel seu propi compte.
·Funció educativa i funció social al mateix temps. En aquest cas em de tenir molt clar, com em comentat en la introducció que els nens no els tenim allí per a guardar-los fins que els vinguin a buscar els pares, sinó per a educar-los i preparar-los de la millor manera per a la vida que els espera.
Aquests, doncs, són les característiques més generals de l’educació infantil. Però que hi ha de les finalitats? Quins són els objectius que em de tenir en aquesta etapa? D’això vull dedicar-me en el següent apartat, que també em basaré de la presentació feta per la nostra tutora Gemma Tur Ferrer i també pel llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Bassedas, Huguet i Solé (2008).
·Potenciar i afavorir el desenvolupament màxim de les capacitats tot respectant la diversitat i les possibilitats dels diferents alumnes. En una classe es pot tenir fins a vint-i-cinc alumnes, i el que no podem fer és pensar que una activitat l’ha faran tots els nens de la mateixa manera i amb la mateixa durada. Pel simple fet, que cada nen és un món, amb facilitats i dificultats diferents.
·Compensació de les desigualtats socials i culturals. També em de tenir molt en compte que no tots els infants tenen les mateixes capacitats econòmiques ni les mateixes cultures. Per exemple, jo no puc demanar a tots els nens que el dia següent duguin algun material per fer alguna activitat, i que aquest material, encara que pugi ser útil, sigui poc accessible, sobretot per a les famílies amb problemes econòmics. A més, tampoc puc demanar a tots els nens que es mengin la carn de porc, ja que els musulmans (com ho soc jo), no en mengen.
·Preparació per a un bon seguiment de l’escolaritat obligatòria. Aquesta finalitat està relacionada amb la tercera característica, i és que em de preparar bé els infants per a l’etapa de primària, en la que com a obligatòria que és, els infants han de estar ben preparats per a desenvolupar-se a un ritme adequat.
Seguidament d’això, vull parlar dels dos cicles en els que es divideix aquesta etapa (que ja els havia mencionat en la petita definició que he fet a l’inici de la entrada). Així que en són dos, i també em basaré per la presentació de la nostra tutora i el llibre, tots dos mencionats anteriorment, per comentar-les una mica.
·En el primer cicle (infants dels tres mesos als tres anys), em de destacar els trets següents:
-L’especificitat del primer any de vida: els grans canvis. En aquest cas, l’educador ha d’ensenyar coses bàsiques, com anar al bany, saber menjar, aprendre a canviar-se de roba pel seu propi compte, aprendre a ser comprensiu, ajudar els seus companys... entre moltes d’altres accions.
-L’efecte estructurador de la personalitat de les figures d’afecció (vincle d’afecció). L’educador sempre ha de mostrar-li a l’infant que el trobarà sempre que el necessiti, sense importar el lloc ni el moment. El que es vol, és que l’infant senti seguretat a l’escola, de la mateixa manera que la sent a casa seva. I és clar, aquesta confiança, l’educador se la de guanyar.
-El paper estructurador de la resolució de les necessitats d’alimentació i neteja: des de la dependència total fins a l’autonomia progressiva. Aquest punt és un dels que em pareix més important, és a dir, jo no puc obligar a un nin des del primer dia a saber anar de forma totalment autònoma a anar al bany, però tampoc he de fer jo tot el procés. És a dir, ha de ser una procés gradual, que aprengui ell mateix, no importa si tarda en fer-ho però que aprengui.
-La necessitat de moviment i de joc. Tots sabem que els infants estan en moviment continu, és a dir, que no paren de jugar. Bé, la nostra labor seria adequar el lloc on juguen com evitar materials o altres coses que puguin ser perillosos per a ells. Així mateix, no podem deixar un ganivet a sobre de la taula on els nens juguen, perquè podrien usar-lo per a jugar i allò seria, com tos sabem, molt perillós.
-La necessitat d’una relació estreta entre la família l’escola. Això està relacionat amb la segona característica que em comentat anteriorment. Com em dit, sempre comunicar als familiars dels avenços o dificultats dels seus fills alhora d’aprendre o de prendre decisions.
·Pel que fa al segon cicle (infants dels tres anys fins als sis), tenim els següents trets a destacar:
-La classe de tres anys com a moment de transició entre els dos cicles. En aquesta transició el que em de fer és aprofitar l’interès que tenen per aprendre, tant en ells mateixos com pel seu entorn. En aquest moment, els nens comencen a intrigar-se per tot el que veuen, i volen aprendre a fer tot, sobretot imitant el que fan els grans. Per això mateix es diu que aquest entusiasme per aprendre s’ha d’aprofitar al màxim, ja que com tots sabem les ganes d’aprendre no la tenim ni nosaltres mateixos ni els adolescents.
-El domini progressiu del llenguatge verbal que permet conèixer el món que els envolta. Gràcies al llenguatge que aprenen, els hem d’ensenyar a saber escoltar el que els altres diuen, respectar els gustos dels altres o inclús reflexionar una mica sobre el que els altres diuen o fan. Per exemple, hem de ensenyar-li a un nen a no riure’s de un altre que possiblement li agradi jugar amb les nines o també a escoltar el que el professor o els seus companys diuen.
-L’assoliment d’una gran autonomia en els hàbits personals. Aquest apartat es refereix a que els hi hem d’ensenyar a ser autònoms almenys en les necessitats bàsiques, com són menjar, vestir-se, anar al bany, beure... entre moltes altres accions. És clar que tot això amb la nostra ajuda, però com hem comentat anteriorment mai fer-ho tot nosaltres, però tampoc deixar que ho facin tot ells si veiem que els costa.
-La importància de la comunicació amb la família. Una vegada més ens centrem en aquest punt, ja que en aquestes dues etapes això és molt important. Sobretot per augmentar la confiança amb el centre. També poden proposar activitats per als infants, per exemple, si una mare és metge poden fer una classe als infants explicant-li què fa un metge i quina importància té en la nostra societat.
1.El foment de l’autoconcepte i de l’autoestima.
“Sobre la base de la opinió sobre ells mateixos i de les opinions d’altres persones significatives es va construint progressivament l’autoconcepte, és a dir, el concepte que les persones tenen sobre les seves capacitats (confiança en un mateix) i sobre la seva vàlua (autoestima)” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). Així, doncs hem d’ajudar als alumnes a fer-se una idea sobre ells mateixos i que confiïn en les seves capacitats. Per tant “la nostra intervenció educativa ha de reposar en la capacitat per recuperar i potenciar tots els aspectes positius que els infants aporten; s’ha de basar també en la confiança respecte de les possibilitats de les criatures i ha de rebutjar les atribucions negatives i estàtiques respecte d’alguns comportaments” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). És a dir, que si un infant no aprèn anar tot sol al bany, mentre que tota la classe ja ho sap fer, no significa que no ho sap fer, sinó que necessita més temps. Tampoc em de donar a entendre a l’infant que és inferior als seus companys per no poder-ho fer, sinó animar-li, i fer-li a veure que les coses no són tant complicades com pareixen. I transmetre’ls el següent missatge: “que no et doni tanta por equivocar-te que arribis a rebutjar provar coses noves” (Boone)(extret de una presentació facilitat per la nostra tutora).
A més de tot això, fer que no es rendeixin, no baixar mai el cap, acceptar l’ajuda dels demés, fer tot amb ganes, i sobretot, des del cor. I això és el que mostra el següent vídeo també facilitat per la nostra tutora.
2.L’ensenyament com a activitat compartida.
Bé, en aquest apartat, es refereix que un infant per si sol és molt poc probable que aprengui. Per això mateix, hem de tenir clar que tant nosaltres com tot el nostre voltant afecta tant positivament com negativament en l’aprenentatge d’un infant. Nosaltres, com a educadores el que hem de fer és “en resum, tenir una actitud de recerca, d’anàlisi i de reflexió en la tasca educativa” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008).
A més, al llibre també es parla de la “bastida” (Bruner, 1981), terme que es refereix a les ajudes que els educadors donen per a que l’infant aprengui. Un exemple seria, com la educadora repeteix contínuament una cançó per a que els seus alumnes l’aprenguin, en aquesta cas la bastida seria la repetició contínua.
3.Aprenentatge significatiu i globalització.
En l’actualitat, la globalització s’entén com “una manera de percebre la realitat per part de les criatures i una manera de presentar a l’alumnat una realitat per al seu estudi” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008).Al cap i a la fi, es refereix a ensenyar als infants que tot el que ens envolta està estretament relacionat. Els humans, en general, “nos creemos el centro del mundo y todo lo extraño o lejano es secundario, insignificante o amenazante” (extret de un vídeo dels set sabers, facilitat per la nostra tutora).
4.L’atenció a la diversitat.
Sempre hem de tenir presents que la classe és com un gran sistema solar, on cada nen és un planeta diferent de la resta. Alguns es poden parèixer i altres no tant, com pasa amb les cultures, altres podrien tenir capacitats semblants, com en el cas de la genètica, altres tenir més adquisicions econòmiques, altres es poden haver criat en un clima social prou complicat... En general, el que hem de fer és potenciar aquesta diversitat i aprofitar-nos. Per exemple, si tenim un infant pobre, em d’ensenyar a tota la classe que s’ha de respectar, que és un més de nosaltres i que tots som iguals.
5.La importància de l’activitat lúdica.
“El joc proporciona beneficis en el desenvolupament i el creixement de les criatures” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). La veritat que justament avui vaig estar en una escola d’educació infantil i una de les professores amb un gest d’amabilitat m’invità a entrar, m’explicà moltes coses dels nens petits i inclús em mostrà dues classes de infants de cinc anys, dues classes dels de quatre anys i unes altres dues del de tres anys. El fet és que em digué la frase que em pareix clau per aquesta apartat, i és que “el juego es la herramienta educativa”. És a dir, que els nens bàsicament aprenen jugant i provant, tal com mostra la piràmide que apareix més endavant.
Estem arribant al final, i l’única cosa que m’agradaria comentar és que no fa falta anar amb previsions ben previstes, ja que sempre haurem de modificar-ho tot. És a dir, el ritme dels alumnes, les noves propostes que aquests poden oferir... tot això afecta els nostres plans, sigui de manera positiva o negativa.
A continuació vull mostrar de quina manera s’hauria d’ensenyar. És tracta d’una piràmide on mostra l’afectivitat de la manera d’aprendre una cosa. El seu autor és en Edgar Dale, però ens ha set facilitat per la nostra tutora Gemma Tur Ferrer.
Tal com observem en la piràmide,“parlem i ho oblido, ensenyem i ho recordo, involucrem i ho aprenc” (Flanklin). Aquesta frase que tant m’ha agradat l’he extret de la presentació facilitada per la nostra tutora Gemma, que en l’enllaç la veureu com a presentadora de Alzina en la seva conferència que va fer aquí a Eivissa.
Per acabar definitivament, canviant de tema, vull dir a tots els lectors que “lo esperado no se cumple y para lo inesperado un Dios abre la Puerta” (Eurípides). Tots, o almenys casi tots, estareu d’acord amb mi. Tots em desitjat el que no se’ns ha complit, i tots ens em sorprès en veure que ens passa el que ni tan sols se’ns havia acudit. A vegades en el nostre favor, en altres casos no tant, però això no ha d'evitar que baixem el cap, sinó aixecar-lo i no deixar-lo caure, tal com el vídeo presentat anteriorment del nen que crea figures de fang.
Tots em escoltat alguna vegada el terme de currículum, però quasi sempre des d’una perspectiva força negativa, i la veritat que mai havia arribat a comprendre el perquè. El fet que aquesta setmana l’hàgim dedicat al concepte de currículum, ha fet que fes memòria enrere i em acordés de la preocupació dels professors en apropar-se el fi de curs. Aquesta preocupació venia seguida sempre de la mateixa expressió: “em de completar el currículum”. D’altres fets dels quals me’n recordo són també la negativa d’alguns professors d’avant propostes de treballs per part del alumnes, amb l’excusa de: “no podem fer res que no estigui establert al currículum” o també que “no podem perdre el poc temps que tenim per aquestes coses, em de seguir tot el que està establert en el currículum”. La veritat que estic segura que no soc la única que ha escoltat aquestes expressions o altres paregudes. Ara dediquem-nos a analitzar i comentar aquest terme tan criticat en l’actualitat.
Per començar suposo que hauríem de definir-lo. La veritat que aquesta tasca és força complicada, cadascú l’interpreta de la seva manera. Així doncs segons la LOE, es tracta de “conjunt d’objectius, competències bàsiques, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació de cadascun dels ensenyaments que regula la llei” (citat per Gemma Tur Ferrer). La veritat que la diferent interpretació de currículum és derivada d’aquesta pròpia definició. I durant la història s’ha definit de moltes maneres, i això ho podeu comprovar en el següent enllaç (facilitat per la nostra tutora Gemma): http://www.monografias.com/trabajos17/base-curricular/base-curricular.shtml.Per dir-ho d’una altra manera, des de que aquest terme començà a ser criticat, la seva definició per la societat ha anat inclinant-se negativament. Una de les definicions que veig més encertada és la que cita en Joselu en el seu blog, i és diu que “el currículum es la secuencia de conocimientos entendidos como conceptos, competencias básicas, criterios metodológicos y de evaluación que un alumno debería tener asimilados al acabar un determinado nivel educativo. El currículum nos habla de qué se debe enseñar pero también de los métodos y estrategias para conseguirlo, así como debe explicitar cómo, cuándo y de qué manera evaluar”.A partir d’aquí ens torna a sorgir el mateix dubte: s’arriba a complir aquest currículum, o alguns dels seus elements són contradictoris i ho impedeixen? Una última definició que m’agradaria comentar és la del llibre Aprendre i ensenyar a l’educaió infantil, de Bassedas, Huguet i Solé: “és el conjunt de sabers culturals que, en un moment determinat, els responsables polítics i els especialistes en educació –refrendats pels representants de la sobirania popular (Parlament) en les societats democràtiques- acorden que cal treballar a l’escola per formar persones en un context social i cultural”. En aquesta definició, el que volia comentar és que es dona a entendre que el currículum ha d’anar variant segons la època, i el problema que tenim és que la societat canvia continuadament, i el currículum necessita un llarg procés per la seva eficàcia. Aquest és un problema, la solució del qual és molt difícil trobar. Al cap i a la fi, en el sistema educatiu “uns estudien l’educació, altres decideixen l’educació i altres la realitzen” (Gimeno, 1985. Citat per la nostra tutora Gemma).
La veritat que ja em parlat massa del terme pròpiament dit, seria convenient prosseguir, i voldria fer-ho parlant una mica de les seves característiques més bàsiques. Així doncs, tots sabem que l’educació infantil encara que ho paregui no és obligatòria, per això mateix el currículum tampoc ho és. Molts autors veuen tot això com l’explicació del perquè a aquesta edat estan molt ben educats i preparats a la nova societat, simplement perquè aquí s’obliden una mica d’aquest tema, i tracten d’ensenyar a la seva manera, cosa que potencia la introducció de nous conceptes que possiblement no apareixen al currículum, possiblement per la seva antiguitat. Bé tot això no significa, que l’eliminen completament del seu pla d’estudis, ja que la gran majoria es guien per aquest.
Per seguir, he de comentar que el currículum és únic d’etapa, i axiò possibilità que “els professors de l’educació secundària, els mestres i educadors de l’escola infantil poguessin referir-se a l’estructura i als components del currículum partint d’una mateixa concepció i d’un mateix llenguatge” (Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Solé, Huguet i Bassades, 2008). I es clar, això permet que quedi ben clar el que s’ha d’aprendre en un cicle educatiu per poder accedir al següent. Per exemple, a uns alumnes de primer curs, si volem que puguin accedir sense problemes a segon, em de ensenyar-les com sumar i restar, i intentar que ho fessin quasi a la perfecció. Un altre aspecte que voldria comentar és que, “amb la reforma educativa vinculada a la promulgació de la LOGSE es va fer una aposta per l’adopció d’un model més obert, en el sentit que no totes les decisions es prenen des de l’Administració educativa” (Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Solé, Huguet i Bassades, 2008). De la mateixa manera que també s’intentà que fos el més flexible. En síntesi, es vol aconseguir un currículum que es pugui adaptar a qualsevol situació tan social, política o econòmica que se li presenti. Fiquem de cas que en el currículum poses que cada alumne ha de tenir un ordenador, en cas que en una escola això no es podria fer, la solució seria intentar aconseguir almenys un ordenador per classe.
L’últim que voldria comentar en aquest apartat són els nivells de concreció. En són tres:
·El primer nivell “ es concreta en un document que és el disseny curricular. L’agent responsable és l’Administració educativa, estableix objectius generals per etapes o àrees, es refereix a una etapa educativa i dóna orientacions per a l’ensenyament i per a l’avaluació” (Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Solé, Huguet i Bassades, 2008).
·En segon nivell “s’explicita en un document que és el Projecte curricular de centre (PCC) i que elabora el claustre del centre. Consta dels objectius generals de l’etapa, els objectius i els continguts de cadascuna de les àrees, juntament amb altres que aspectes que defineixen la pràctica educativa del centre; com els objectius generals de cada cicle i la seqüenciació dels continguts, la metodologia didàctica, els materials curriculars que s’utilitzen i les decisions en relació amb l’avaluació i els criteris de promoció dels cicles” (Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Solé, Huguet i Bassades, 2008).
·En el tercer nivell “es concreta en les programacions d’aula que fa cada mestre per dur a terme la seva pràctica al llarg de tot un curs” (Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Solé, Huguet i Bassades, 2008). Ami personalment, aquesta és la que més interessant em pareix, ja que amb un professor d’aquest nivell se’n pot treure el màxim, i això és força important. És a dir, si un professor es dedica més temps explicant el que no han entès els alumnes d’alguna tema, és millor ja que més val saber molt d’una cosa que no saber res de res.
Dit això, s’hauria de comentar també el tema de les font del currículum. Bé, jo basant-me en la presentació de Nancy Zambrano Chávez i el Power Point de la nostra tutora Gemma, he de dir que podem distingir tres fonts:
·En el primer cas, es tracta de la font sociològica.en aquesta doncs, s’ha de tenir en compte a les demandes de la societat, és a dir, trobo que en un país on hi ha guerra és molt aconsellable que els nens i nenes estudien els tipus de bombes, la seva perillositat i la seva prevenció, si n’hi ha.
·La segona font, és epistemològica. Aquesta tracta d’una bona selecció del que és bàsic i del que no es tan important, és a dir, jo trobo interessant i bàsic saber multiplicar i dividir però en saber fer derivades no crec que sigui tan útil i bàsic.
·La tercer font és psicològica. En aquest cas, s’estudia la selecció, mètodes efectius, l’organització adequada en cada cas... Per exemple, sempre he pensat que la història s’hauria de ensenyar més amb pel·lícules i no amb tanta teoria.
·L’ultima font és pedagògica, que es centra en la teoria de l’ensenyament. És a dir, el què em de aprendre, el perquè ho hem d’aprendre...
Seguidament de tot això, falta un punt molt important que no em comentar, que són els elements. Vull recordar que en aquest apartat també m’he basat tant en el Power Point de la nostra tutora com en la pàgina web anteriorment citada. En aquest cas en podem observar quatre elements:
·En primer lloc, els objectius tracten de respondre el perquè ensenyem i estableixn tot el que es vol o es pretén que l’alumne assoleixi al final de l’etapa educativa. A l’actualitat, l’objectiu ja no es centra en els conceptes sinó en el desenvolupament del propi alumne, per a que així pugui afrontar-se a la vida en qualsevol situació i circumstància. La veritat que mai he entès per a què ens aprofundeixen tant en les mates si la gran meitat no ens serveix per a res de res.
·En segon lloc, els continguts volen respondre a la pregunta : què ensenyem? La veritat que amb la introducció del terme competència, el continguts no són vists com a simple teoria sinó una eina per desenvolupar el propi alumne, tant en conceptes, en procediments com en actituds. En aquest cas, en l’actualitat veig absurd aprendre la gran teoria de biologia si després s’ha t’oblida tota. Ami almenys em passava això, la veritat que de la única cosa de la me’n recordo és del funcionament del cor, precisament perquè l’explicació feu feta amb un cor original, on tot el que s’explica el veia amb sentit i sense dubtes.
·En tercer lloc, la metodologia pretén respondre a la pregunta de com em d’ensenyar. Així que busca la manera més eficaç per a poder formar un alumne competent. Per exemple, és quasi impossible que un nin sàpiga manejar el Oppen Office, amb tan sols la teoria de classe, és a dir si no l’utilitza abans, segurament mai sabrà ni què és ni per a què serveix.
·En darrer lloc, falta la avaluació, és a dir, el què avaluem i el perquè. Una avaluació en l’actualitat no es pot basar només en una proa escrita del que s’ha memoritzat, possiblement el dia anterior de l’examen. Bé, d’això ja n’hem parlat bastant en la entrada de la setmana passada.
En general, tal com he pogut llegir en Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Solé, Huguet i Bassades(2008), és que l’alumne de infantil ha d’arribar a conèixer-se ell mateix, el medi que l’envolta i el que permet la comunicació entre tots dos: el llenguatge. La veritat que aquestes autores tenen raó a l’hora de dir que “els llenguatges ens serveixen per representar la realitat, per comunicar-nos i també per a crear i passar-s’ho bé”. A més a més, el coneixement del medi fa que aprenguin “sobre el funcionament del món que els envolta” (Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Solé, Huguet i Bassades, 2008), i d’aquesta manera abandonin fets com el der egocèntric o egoista.
La veritat que ja estem acabant, però abans de fer-ho vull comentar alguns aspectes. En primer lloc es tracta de la definició que feu Sperb (http://www.monografias.com/trabajos17/base-curricular/base-curricular.shtml) del currículum i és la següent: “son todas las actividades, experiencias, materiales, métodos de enseñanza y otros medios empleados por el profesor o considerados por él, en el sentido de alcanzar los fines de la educación. (1976)”. La veritat que em pareix molt curiós que ja en aquesta època, aquest autor pensés que el professor no tenia perquè seguir un currículum fix, sinó que tenia un paper molt important. Bé, el que si és cert, és que em d’anar molt en compte en no equivocar-nos, ja que “un mal diagnóstico dificulta la resolución del problema.” (Felipe, 2011).
Ja sabem tots que el currículum està sent molt criticat, i és que “Cualquiera que se dedique a la enseñanza sabrá que la atención real a las explicaciones es muy limitada, y el grado de asimilación, muy escaso si no se refuerza con actividades que llevan días y días que no se tienen porque el currículum es muy extenso e imposible de llevar a cabo”(Joselu, 2011). És a dir, per què s’introdueixen tants de sabers teòrics, que al final tots sabem que mai s’arriben a saber tots, i la meitat que en sabem no ens serveixe de res? Es parla molt de canvi, de voler arribar a una nova educació, a formar alumnes competents... i moltes altres propostes però tal com diu en PedroVilarubia (2011)“se enseña espíritu crítico,… siguiendo el currículum. Se estudia el mundo cambiante… con el mismo currículum. Se cambia la educación… poco a poco… respetando el currículum. En sesiones de una hora. Con el culo… sentado. Sobre el currículum.”
Tots avaluem persones, objectes, fets o coses, entre d’altres, que ens envolten en la nostra vida quotidiana. Preparant-nos per anar a una festa, la teva amiga et pot preguntar si la vestimenta que porta li és adequada o no. I tu aleshores, el que fas, és avaluar-la en tots els aspectes. “Les sabates que porten són prou boniques, però no queden gaire bé amb el vestit” “el bolso és bastant favorable amb el que t’has ficat, però és massa gran per dur-lo a una festa”... i moltes més altres qüestions.
A les escoles també, ens avaluen, però la diferència ve a que no ho fan en tots els aspectes com ho fem per exemple en l’exemple anterior. Per això mateix, amb la introducció del terme “competència” al món de l’educació, forçosament, l’avaluació es veu obligada a canviar. Així doncs, aquesta és la paraula clau en l’entrada d’aquesta setmana “avaluar per competències”.
Per començar, penso que és convenient deixar clar el concepte de avaluació. Segons na Neus Martí, es tracta d’un” procés que comporta recollir informació (tant amb instruments com no), analitzar-la, emetre’n un judici i al final fer amb tot el que em aconseguit, una presa de decisions”. A continuació, comenta que “aquestes decisions poden ser socials, com són la classificació, la selecció, la orientació, la qualificació o l’acreditació, o també pedagògiques. En aquest últim cas, les decisions es centren en intentar canviar a l’alumne per a que aquest aprengui, i també ajudar-lo a que faci tot per seu propi compte. És a dir, que decideixi i s’avaluï per seu propi compte”. (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa,2011)
Bé, tot això ens impedeix avaluar sense haver aconseguit la informació necessària, i sense haver-se parat a pensar bé tot el que s’ha pogut saber del que volem avaluar. Amb tot això, el que vull dir, és que jo no puc avaluar un nin amb tan sols veure el que ha fet en un dia, ja que no tinc gens d’informació del seu procés d’aprenentatge. Per exemple, puc estar avaluant aquest nin sobre el seu comportament cuidant una planta, en mirar puc observar que la planta no està gaire ben cuidada, però possiblement, ho ha estat durant tres setmanes que ha pogut durar aquesta activitat i justament el dia anterior, el nin per equivocació li ha caigut un producte al damunt que fa que tingui aquest efecte. En aquest cas, a causa de la poca informació que tenia, he decidit mal, i la meva avaluació ha estat negativa.
La segona cosa que voldria comentar sobre els tipus de decisions que na Sant Martí diu que hi ha és que jo no puc dir-li a un nin que la teva feina està mal feta o que no serveix per a res. Sempre em de animar-lo, i de fet una feina mai esta mal feta, sempre li falten aspectes. I són precisament aquests aspectes els que els hi em de comentar a la persona que avaluem per a que sàpiga on s’ha equivocat, i per a que sigui capaç de corregir-se. Dit d’una altra manera, la nostra avaluació ha de tenir sempre en compte verbs com “promoure l’actuació creativa, comunicar, decidir, orientar-se a la eficàcia o eficiència, avaluar, argumentar, construir, dissenyar, innovar, compartir, col•laborar, aplicar i molts altres”. (José Luis Castillo, vídeo de Youtube).
Un dels problemes és que encara no s’està formant per competències a les escoles, i per això mateix tampoc s’ha set capaç de saber avaluar a base d’aquest terme. En l’actualitat més de la meitat de les escoles duen a terme classes on “se lleva a cabo la explicación del libro de texto, el alumnado debe estar callado durante esta explicación, que por cierto ocupa la mayor parte de clase. Al final del proceso, se hace una prueba escrita, dónde el alumnado repite lo que el profesor dijo y que además suele coincidir con el referente que se tiene: el libro”. (José Luís Castillo, vídeo de Youtube). A més a més, aquest examen l’única cosa que fa no és que l’alumne s’interessi per aprendre ni per a que desenvolupi els seus sabers per a ser competent, sinó tot el contrari, fa que “el verdadero objetivo de la enseñanza sea la superación de pruebas” (Zabala i Arnau, 2007).
La veritat és que la forma en la que s’avalua actualment és molt errònia, ja que en ella no es veu reflectit el vertader aprenentatge del alumne. És una simple mitjana de tot el que s’ha fet, però no et deixa saber quins són els aspectes ens el que ha sabut actuar de forma adequada i en quins no ho ha fet tant bé. “Una simple escala del 0 al 10 sirve para indicar que quienes han conseguido superar el cinco tienen muchas posibilidades de alcanzar la universidad y aquellos que están por debajo de este índice, si siguen así, difícilment llegaran a las pruebas de selectividad” (Zabala i Arnau, 2007). La veritat que això mai ho he arribat a comprendre. A primer de batxillerat vaig treure un 10 a les TIC perquè sempre m’han agradat, però a les mates, amb un gran i inoblidable esforç vaig assolir el 5. Però, es clar, amb la mitjana s’esfumava tant la meva baixa nota de mates com la meva notassa de les TIC, i per a mi era una pena que en cas de voler fer la carrera d’aquesta matèria no em tinguessin en compte aquesta nota, sinó la mitjana de totes les assignatures, de les quals algunes no tenen cap relació. Per això mateix la avaluació és molt important sobretot per a formar per competències, ja que “sinó canvia l’avaluació, no canvia res”(“una professora de Noruega”, digué na Neus Sant Martí a la seva conferència a Eivissa, 2011).
Dit tot això, voldria prosseguir amb les finalitats. Basant-me en el que he après del que ha dit na Neus Sant Martí, avaluar pot tenir dues finalitats. La primera i la que més té lloc a la nostra societat, intenta comprovar “el què s’ha après quantificant o qualificant els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat” (Neus Sant Martí, 2010). I en aquest cas, tornem a caure en la paraula selecció. Amb aquest terme, em d’anar molt en compte pel que fa a les competències, ja que ningú és millor que l’altre, simplement a una persona se li dona bé fer les coses d’una manera i per a una altre és més fàcil fer-ho d’una altra manera. D’aquesta manera, aquesta autora defensa que una bona avaluació ha de ser “contextualitzada, productiva i complexa” (Neus Sant Martí, 2010). Amb el terme contextualitzada, es refereix a que l’alumne pugui aplicar el que ha après en qualsevol context, i sobretot que tingui clar que el que aprèn a l’escola també serveix per a altres llocs: a casa, al parc, al barri...Per exemple, si a un nin li ensenyen com es fa una clau anglesa de fusta, hauria de tenir clar que a la seva casa també la pot utilitzar i inclús fer-ne una de nova. Pel que fa a productiva, es refereix a que l’alumne sigui capaç d’afrontar noves situacions, gràcies a la completa comprensió de l’aprenentatge i sobretot saber actuar en cas que manqui alguna de les indicacions de l’aprenentatge. I finalment, amb complexa, es refereix a la capacitat d’interrelacionar tot el que s’ha après.
A tot això, l’autora aconsella fer ús del portafoli, és a dir, una carpeta d’aprenentatge, on l’alumne comenta o argumenta tot el què ha après, deixant, d’aquesta manera, clar tot el que ha introduït de nou en el seu procés d’aprenentatge. I jo, com una dels usuaris del portafoli, he de dir que m’és de gran utilitat, per què si ha de ser sincera, sense ell no m’hauria assabentat de res del que fem a classe.
La segona finalitat de la que parla l’autora és l’avaluació com a mitjà per regular els aprenentatges, és a dir, per identificar les dificultats i els errors i trobar camins per superar-los. Aquí m’agradaria comentar la diferència que hi ha entre l’avaluació formativa, on totes les decisions són preses pel mestre i la formadora, on tot això ho fa el propi alumne. És a dir, és tracta de promoure que l’alumne sàpiga avaluar-se, ja que com diu na Neus Sant Martí “s’ha comprovat que els estudiants amb més bons resultats tenen una gran capacitat de poder autoavaluar-se”. Bé d’aquest tema en parlarem, una mica més endavant.
A continuació, Sant Martí remarca que per a que un alumne sàpiga regular-se correctament ha de : identificar els objectius de l’activitat, anticipar i planificar l’acció i, finalment, compartir els criteris d’avaluació.
• Identificar els objectius es refereix , a que l’alumne li quedi clar què és el que aprèn, per què ho aprèn, per a què li serveix... Per exemple, a un nin petit no li serveix aprendre què és una corretja, sinó sap que serveix per a dur subjectats alguns animals i que en molts contextos és aconsellable i fins i tot obligatori.
• Anticipar i planificar l’acció, és a dir, a pensar molt bé les coses abans de fer-les. I si és necessari, dedicar més temps pensant que no pas fent el que volem fer. En aquest cas, vull ficar un exemple personal, i és que a l’inici d’aquest curs, en el moment de començar a fer les entrades, ho feia sobre la marxa, sense pensar tan sols en que vull escriure, ni tampoc em feia cap guió per a seguir, però des de la setmana passada vaig començar a pensar en que volia escriure i, sobretot, a fer-me un guió per a seguir. I he de confessar que d’aquesta manera les coses em van molt millor que no abans.
• Pel que fa a compartir els criteris d’avaluació, es refereix a què no ho han de intervenir tan sols el professor sinó també els alumnes. És a dir, el més convenient és que els alumnes corregeixin pel seu compte i que el professor només es dediqui a revisar-ho tot. Una de les causes més típiques, és que l’alumne en les proves que fa per a la comprovació de si ha après els coneixements, dona per sabudes moltes coses, pensant que el professor ja s’ho sap i que no és necessari escriure-li, per això mateix, en el moment que escriu pensant que el destinatari és una altre alumne amb les mateixes condicions, abandona aquesta idea i va molt en compte per què no se li oblidi cap dada important.
A banda de tot això, he de dir que la veritat és que hi ha molts tipus d’avaluació i a continuació farem un breu resum (basat en Escamilla, 2009).
En principi, segons la finalitat, “una avaluació pot ser inicial, integradora o reguladora” (Zabala, 2009). En la inicial, es pretén veure el nivell de l’alumne i la veritat que jo he hagut de passar per moltes proves d’aquestes, sobretot durant la meva introducció a la secundària. Pel que he pogut observar, els professors que ho feien els hi quedava molt clar per on començar el currículum que tenien que seguir. A vegades, per exemple, en veure que algun tema el compreníem tots, tan sols feien un breu repàs d’aquest, i passaven a la lliçó següent. En la integradora, intenta valorar tot el que ha fet l’alumne des del inici del seu aprenentatge fins al final. I per últim, la reguladora, pretén corregir els errors que han evitat que l’alumne puga aprendre de forma adequada.
En segon lloc, segons l’aplicació pot ser inicial, que avalua l’inici de l’aprenentatge, el final, que avalua el final de l’aprenentatge i la processual, on es dedica a avaluar tot el procés d’aprenentatge, sol ser una llarg termini, un exemple seria el curs complet de qualsevol nivell educatiu.
En tercer lloc, segons l’extensió, pot ser global o parcial. En el cas de la parcial, l’avaluació és fa a un determinat coneixement, i en la global, es faria al conjunt. Un exemple de avaluació parcial seria fer-ho a un del components del marketing, el “preu”, i en el cas de la global, seria fer l’avaluació a tots els seus components: preu, producte, distribució...
En el quart lloc, l’avaluació depèn de la relació que es té l’avaluador amb l’avaluat. Pot ser interna o externa. En cas de externa, la persona que avalua no ha intervingut en cap moment en el procés d’aprenentatge. Un exemple molt clar, serien els professors que corregeixen els exàmens de selectivitat, tots sabem que aquests corregeixen sense saber tan sols el nom de l’alumne que ha fet l’examen que tenen al davant. En el cas d’avaluació interna, és tot el contrari, el que avalua sí que ha participat en el procés d’aprenentatge, i per aquesta raó n’hem de distingir tres alternatives: la autoavaluació, la heteroavaluació i la coavaluació. En la heteroavaluació, una persona avalua l’altra, en aquest cas ens serveix com a exemple el típic professor que corregeix al seu alumne, sens cap intervenció d’aquest últim. Respecte a l’autoavaluació, que és molt important, l’alumne s’avalua a ell mateix i això li ajuda a torbar les causes que l’han pogut dur a l’error, i per tant poder corregir-los. I per últim lloc, tenim la coavaluació, que també és molt important. En aquesta, tot el grup que ha estat present durant l’aprenentatge intervé en l’avaluació i, a diferència de les altes avaluacions, et permet “veure errors dels altres que tu també as comès”(Neus Sant Martí, conferència a Eivissa, 2011). Tanmateix, amb tot això, també es donen recomanacions al company per a poder fer-ho millor la pròxima vegada.
En darrer lloc, l’avaluació segons el criteri de comparació pot ser criterial, normativa o inclusiva. En el primer cas, l’avaluació es basa en els criteris proposant pel centre o pel departament de cada estudi. Respecte el segons cas, l’avaluació es basa en el nivell general de classe, és a dir, l’alumne es comparat amb el nivell mitjà del grup en el que està integrat. Per exemple, en un examen de llengua i literatura, un alumne no ha citat un dels autors estudiats. Si l’avaluador es basa en l’avaluació normativa i veu que en tota la classe cap o quasi cap alumne l’ha citat, pot considerar l’exercici com a correcte, en cas que es bases en l’avaluació criterial i que en els criteris aquest autor és imprescindible, l’avaluador considerarà com a incorrecte l’exercici. Per acabar amb els tipus d’avaluació, em queda comentar la avaluació inclusiva, on l’avaluador, no té en compte ni els criteris del centre ni el nivell del grup, sinó del propi alumne, tenint en compte les seves capacitats i sobretot el seu procés de desenvolupament.
Bé em comentat tots els tipus d’avaluacions que hi ha, però encara tenim un altre problema. El cas és que en la entrada de la setmana passada parlàvem de les competències, que a les escoles no s’haurien d’ensenyar només fets, sinó també conceptes, procediments i actituds. Però com s’ha d’avaluar tot això? Bé en Zabala es dedicà a respondre aquesta pregunta.
Així doncs, per a avaluar els fets es tracta simplement de fer “una pregunta simple, sea oral o escrita” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir que en aquest cas, són útils els exàmens escrits, però sempre amb preguntes simples.
Respecte els conceptes, és molt útil la “resolución de conflictes o problemes a partir del uso de los conceptos” (Zabala i Arnau, 2007). Per exemple, en compte de preguntar a un alumne què és un riu, la pregunta podria der a que es deguda la seva sequera.
Pel que fa a l’avaluació dels procediments “se deberán buscar fórmules relacionadas con su uso consistentes en actividades abiertas que permitan comprobar la funcionalidad que tienen para los alumnos” (Zabala i Arnau, 2007). Per exemple si el que volem és avaluar la feina en equip, es podria preparar una activitat que ho impliqui, com serien jocs de educació física, entre molts d’altres.
Per acabar, falten les actituds que “para evaluar las actitudes, que exigen situar al alumno frente a situacions conflictives sabiendo que no está siendo observado, existent estrategias como la observación sistemática de las opiniones y las actuacions en las actividades grupales, en las excurciones... “ (Zabala i Arnau, 2007). Com que el que pretenem és avaluar, sense que l’alumne sàpiga que està sent avaluat, és convenient crear situacions que exigeixen l’actuació de l’alumne però sempre en contextos que ell no sàpiga que està sent avaluat. Com per exemple, si fa poc, s’han après els primers auxilis, una bona avaluació seria el comportament de l’alumnat front la caiguda d’un dels seus companys durant una excursió per la muntanya.
En una classe, de la mateixa manera que els alumnes són completament diferents físicament també em de tenir en compte que ho són psicològicament. Doncs, aquest és un altre aspecte que em de tenir en compte a l’hora d’avaluar, és a dir, la diversitat.
D’aquesta manera, com que “el objetivo debe ser evaluar para ayudar al alumno a que mejore el dominio de una competencia determinada, por lo que es necesario: conocer cuáles son sus dificultades con el fin de establecer las estrategias de aprendizaje más apropiadas para llegar a superarlas, disponer del conocimiento sobre los distintos esquemas de actuación existentes con relación al problema, y saber seleccionar el esquema o los esquemas de actuación más apropiados para resolverlo” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir, que m’he de basar especialment en l’alumne que tinc davant, oblidant per complet la resta dels alumnes, es tracta d’una avaluació transparent (que mostra tot el desenvolupament del alumne) i personalitzada (es basa únicament en l’alumne avaluat). Així doncs, he de observar tot el procés que ha dut a terme tenint en compte, com començà, s’hi el seu desenvolupament és significatiu i s’hi esta sent competent. I com em dit anteriorment un alumne mai és millor que l’altre, ja que cada un se li pot donar bé determinades coses. Per això mateix l’avaluador ho ha de tenir molt en compte, sempre animant l’alumne a prosseguir malgrat tot els errors i donar-li a entendre que de la mateixa manera que els seus companys ho han pogut fer ell també pot. En tot això em de integrar la família que també sol ajudar molt, ja que en el moment que els hi indiques les dificultats que te el seu fill o filla, acudeixen a fer tot el possible per arreglar-ho (la majoria els apunten a classes particulars). Encara que la percepció que tenen les famílies de l’aprenentatge ha de canviar. En altres paraules, “ ya es hora de que los familiares del estudiante pasen de preguntar ¿qué nota as sacado? A preguntar a sus hijos ¿qué has aprendido? ¿con quién lo has aprendido?¿cómo lo has aprendido?...” (José Luis Castillo, vídeo de Youtube) i altres preguntes similars.
Ja no em queden gaire coses per a dir, però la veritat és que sense assabentar-me he comentat més coses del que havia previst. Després de tot el que em comentat, na Neus Sant Martí, aconsella avaluar a partir d’una rúbrica i jo, personalment, estic mil vegades d’acord. “Una rúbrica és una matriu que explicita, d’una banda, els criteris de realització relacionats amb l’avaluació d’una competència (o de components de diferents competències) i, de l’altra, els criteris de resultats corresponents als diferents nivells d’assoliment, concretats en indicadors relacionats específicament amb la tasca d’avaluació” (Neus Sant Martí, 2011). Bé, ara el que voldria és justificar el perquè estic d’acord amb la rúbrica. Doncs bé, durant tota la meva etapa estudiantil, els professors sempre m’han fet comentaris com “és una pena que l’ortografia et penalitzi la teva feina”, i la veritat que quasi sempre m’han hagut de baixar la nota fins a quasi 2 punt de la meva nota final, i el que no m’agradava no era el fet que m’abaixés la nota, sinó que la meva nota original quedava eliminada per a sempre, i mai ningú sabria que en el meu treball tenia un 9, però que per culpa de l’ortografia aquesta nota s’ha convertit en un 7. Doncs bé, la veritat que és prou dur, i per això mateix m’agrada tant la rúbrica, perquè en ella veig clarament on es troben els meus errors, i així saber on m’he de esforçar més. I es clar, en aquest cas, segueix sent l’ortografia.
He arribat al final de la meva entrada per aquesta setmana, però abans d’acabar del tot, vull comentar l’aspecte de pensar-se bé les coses abans d’actuar. Abans he comentat el cas del meu blog, però en realitat el problema el tenia en totes les meves accions, mai em parava a pensar el que feia o el que deixava de fer, ni tenia cap objectiu ni un punt a seguir. Bé he de confessar, que les coses tampoc m’anaven tant malament, però la qüestió és que ara em van molt millor, ja que amb la gran velocitat i quantitat de tot el que estic aprenent aquest curs, he après que “la persona més lenta que no perd de vista la finalitat del que fa va sempre més ràpida que la que ho fa sense seguir un punt fix” (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa, 2011)
