Per començar m’agradaria preguntar-vos com li deia la vostra mare al vostre pare, o viceversa, en el moment de dur-vos a classe. No em refereix ni a l’escola, ni a l’institut ni inclús a la universitat. Em refereix a quant tenieu entre tres, quatre o cinc anys. Segurament no us acordareu, però almenys ho haureu escoltat alguna vegada d’altres pares, dels vostres oncles... : “et toca dur el nen a la guarderia!” o “has d’anar a buscar les nenes de la guarderia!”. Penseu que així s’ha de dir? Guarderia? A banda que jo no estigui d’acord, és incorrecte dir-ho d’aquesta manera. Ja que “una escola educa, no guarda” (Bassedas, Huguet i Solé, 1996). Doncs, es tracta de l’educació infantil, tan l’infant tingui un, dos, tres, quatre o cinc anys, i és aquest el tema que tractarem les meves companyes i jo en l’entrada d’aquesta setmana.
Abans de tot he de dir que l’educació infantil constitueix la primera etapa del sistema educatiu. La seva extensió temporal arriba fins als 6 anys, moment que assenyala l'accés a l'escolaritat obligatòria, ja que fins aquesta etapa no ho és. En general, s'articula en dos cicles: el primer s'estén fins als 3 anys i el segon des dels 3 fins als 6 anys.
Després d’haver fet una breu definició d’aquesta etapa, vull prosseguir a les seves característiques. En aquest apartat, em vull basar en la presentació que ens ha fet la nostra tutora Gemma Tur Ferrer i del llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Bassedas, Huguet i Solé (2008). Així doncs, en general i en resum, podem parlar de quatre característiques generals:
· Caràcter no obligatori de l’etapa educativa. Tal com em comentat abans, aquesta etapa no és obligatòria, però sempre s’ha aconsellat dur-la a terme. La veritat que sempre havia pensat que sí que ho era, i ara que sé que no és no em puc imaginar la incertesa dels nens que sense haver estat en aquesta etapa s’introdueixen directament en la primària. Imagineu-vos, mentre que la majoria de la classe sabrien escriure els números o les lletres, i ells res de res. A més, el que em pareix pitjor encara, mentre que tots ja han fet els seus amics, ells no.
· Necessitat d’una col·laboració estreta amb les famílies. Aquest punt és molt important, ja que l’educador no s’ha de dedicar als infants de forma general sinó que ho ha de fer de forma individual. Per aquesta raó, els pares cal que almenys una vegada a la setmana o inclús cada dia, per preguntar sobre el comportament, la participació, educació, interès... del seu fill. Això ajuda molt a l’hora de millorar i per a trobar noves estratègies per part del pares, tant a nivell individual de l’infant o també a nivell general de tot el grup.
· Equilibri entre etapa amb entitat pròpia i relació necessària amb les altres etapes educatives. Bé en aquest cas, em de tenir molt en compte tot el que ensenyem, per a què en el moment que s’introdueixen a l’etapa següent estigui tal com s’esperaven els educadors següents o inclús més del que s’esperaven. És a dir, un nen o una nena no pot anar a l’etapa de primària sense saber anar de forma autònoma al bany o sense saber menjar pel seu propi compte.
· Funció educativa i funció social al mateix temps. En aquest cas em de tenir molt clar, com em comentat en la introducció que els nens no els tenim allí per a guardar-los fins que els vinguin a buscar els pares, sinó per a educar-los i preparar-los de la millor manera per a la vida que els espera.
Aquests, doncs, són les característiques més generals de l’educació infantil. Però que hi ha de les finalitats? Quins són els objectius que em de tenir en aquesta etapa? D’això vull dedicar-me en el següent apartat, que també em basaré de la presentació feta per la nostra tutora Gemma Tur Ferrer i també pel llibre Aprendre i ensenyar a l’educació infantil de Bassedas, Huguet i Solé (2008).
· Potenciar i afavorir el desenvolupament màxim de les capacitats tot respectant la diversitat i les possibilitats dels diferents alumnes. En una classe es pot tenir fins a vint-i-cinc alumnes, i el que no podem fer és pensar que una activitat l’ha faran tots els nens de la mateixa manera i amb la mateixa durada. Pel simple fet, que cada nen és un món, amb facilitats i dificultats diferents.
· Compensació de les desigualtats socials i culturals. També em de tenir molt en compte que no tots els infants tenen les mateixes capacitats econòmiques ni les mateixes cultures. Per exemple, jo no puc demanar a tots els nens que el dia següent duguin algun material per fer alguna activitat, i que aquest material, encara que pugi ser útil, sigui poc accessible, sobretot per a les famílies amb problemes econòmics. A més, tampoc puc demanar a tots els nens que es mengin la carn de porc, ja que els musulmans (com ho soc jo), no en mengen.
· Preparació per a un bon seguiment de l’escolaritat obligatòria. Aquesta finalitat està relacionada amb la tercera característica, i és que em de preparar bé els infants per a l’etapa de primària, en la que com a obligatòria que és, els infants han de estar ben preparats per a desenvolupar-se a un ritme adequat.
Seguidament d’això, vull parlar dels dos cicles en els que es divideix aquesta etapa (que ja els havia mencionat en la petita definició que he fet a l’inici de la entrada). Així que en són dos, i també em basaré per la presentació de la nostra tutora i el llibre, tots dos mencionats anteriorment, per comentar-les una mica.
· En el primer cicle (infants dels tres mesos als tres anys), em de destacar els trets següents:
- L’especificitat del primer any de vida: els grans canvis. En aquest cas, l’educador ha d’ensenyar coses bàsiques, com anar al bany, saber menjar, aprendre a canviar-se de roba pel seu propi compte, aprendre a ser comprensiu, ajudar els seus companys... entre moltes d’altres accions.
- L’efecte estructurador de la personalitat de les figures d’afecció (vincle d’afecció). L’educador sempre ha de mostrar-li a l’infant que el trobarà sempre que el necessiti, sense importar el lloc ni el moment. El que es vol, és que l’infant senti seguretat a l’escola, de la mateixa manera que la sent a casa seva. I és clar, aquesta confiança, l’educador se la de guanyar.
- El paper estructurador de la resolució de les necessitats d’alimentació i neteja: des de la dependència total fins a l’autonomia progressiva. Aquest punt és un dels que em pareix més important, és a dir, jo no puc obligar a un nin des del primer dia a saber anar de forma totalment autònoma a anar al bany, però tampoc he de fer jo tot el procés. És a dir, ha de ser una procés gradual, que aprengui ell mateix, no importa si tarda en fer-ho però que aprengui.
- La necessitat de moviment i de joc. Tots sabem que els infants estan en moviment continu, és a dir, que no paren de jugar. Bé, la nostra labor seria adequar el lloc on juguen com evitar materials o altres coses que puguin ser perillosos per a ells. Així mateix, no podem deixar un ganivet a sobre de la taula on els nens juguen, perquè podrien usar-lo per a jugar i allò seria, com tos sabem, molt perillós.
- La necessitat d’una relació estreta entre la família l’escola. Això està relacionat amb la segona característica que em comentat anteriorment. Com em dit, sempre comunicar als familiars dels avenços o dificultats dels seus fills alhora d’aprendre o de prendre decisions.
· Pel que fa al segon cicle (infants dels tres anys fins als sis), tenim els següents trets a destacar:
-La classe de tres anys com a moment de transició entre els dos cicles. En aquesta transició el que em de fer és aprofitar l’interès que tenen per aprendre, tant en ells mateixos com pel seu entorn. En aquest moment, els nens comencen a intrigar-se per tot el que veuen, i volen aprendre a fer tot, sobretot imitant el que fan els grans. Per això mateix es diu que aquest entusiasme per aprendre s’ha d’aprofitar al màxim, ja que com tots sabem les ganes d’aprendre no la tenim ni nosaltres mateixos ni els adolescents.
-El domini progressiu del llenguatge verbal que permet conèixer el món que els envolta. Gràcies al llenguatge que aprenen, els hem d’ensenyar a saber escoltar el que els altres diuen, respectar els gustos dels altres o inclús reflexionar una mica sobre el que els altres diuen o fan. Per exemple, hem de ensenyar-li a un nen a no riure’s de un altre que possiblement li agradi jugar amb les nines o també a escoltar el que el professor o els seus companys diuen.
-L’assoliment d’una gran autonomia en els hàbits personals. Aquest apartat es refereix a que els hi hem d’ensenyar a ser autònoms almenys en les necessitats bàsiques, com són menjar, vestir-se, anar al bany, beure... entre moltes altres accions. És clar que tot això amb la nostra ajuda, però com hem comentat anteriorment mai fer-ho tot nosaltres, però tampoc deixar que ho facin tot ells si veiem que els costa.
-La importància de la comunicació amb la família. Una vegada més ens centrem en aquest punt, ja que en aquestes dues etapes això és molt important. Sobretot per augmentar la confiança amb el centre. També poden proposar activitats per als infants, per exemple, si una mare és metge poden fer una classe als infants explicant-li què fa un metge i quina importància té en la nostra societat.
1. El foment de l’autoconcepte i de l’autoestima.
“Sobre la base de la opinió sobre ells mateixos i de les opinions d’altres persones significatives es va construint progressivament l’autoconcepte, és a dir, el concepte que les persones tenen sobre les seves capacitats (confiança en un mateix) i sobre la seva vàlua (autoestima)” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). Així, doncs hem d’ajudar als alumnes a fer-se una idea sobre ells mateixos i que confiïn en les seves capacitats. Per tant “la nostra intervenció educativa ha de reposar en la capacitat per recuperar i potenciar tots els aspectes positius que els infants aporten; s’ha de basar també en la confiança respecte de les possibilitats de les criatures i ha de rebutjar les atribucions negatives i estàtiques respecte d’alguns comportaments” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). És a dir, que si un infant no aprèn anar tot sol al bany, mentre que tota la classe ja ho sap fer, no significa que no ho sap fer, sinó que necessita més temps. Tampoc em de donar a entendre a l’infant que és inferior als seus companys per no poder-ho fer, sinó animar-li, i fer-li a veure que les coses no són tant complicades com pareixen. I transmetre’ls el següent missatge: “que no et doni tanta por equivocar-te que arribis a rebutjar provar coses noves” (Boone)(extret de una presentació facilitat per la nostra tutora).
A més de tot això, fer que no es rendeixin, no baixar mai el cap, acceptar l’ajuda dels demés, fer tot amb ganes, i sobretot, des del cor. I això és el que mostra el següent vídeo també facilitat per la nostra tutora.
2. L’ensenyament com a activitat compartida.
Bé, en aquest apartat, es refereix que un infant per si sol és molt poc probable que aprengui. Per això mateix, hem de tenir clar que tant nosaltres com tot el nostre voltant afecta tant positivament com negativament en l’aprenentatge d’un infant. Nosaltres, com a educadores el que hem de fer és “en resum, tenir una actitud de recerca, d’anàlisi i de reflexió en la tasca educativa” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008).
A més, al llibre també es parla de la “bastida” (Bruner, 1981), terme que es refereix a les ajudes que els educadors donen per a que l’infant aprengui. Un exemple seria, com la educadora repeteix contínuament una cançó per a que els seus alumnes l’aprenguin, en aquesta cas la bastida seria la repetició contínua.
3. Aprenentatge significatiu i globalització.
En l’actualitat, la globalització s’entén com “una manera de percebre la realitat per part de les criatures i una manera de presentar a l’alumnat una realitat per al seu estudi” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). Al cap i a la fi, es refereix a ensenyar als infants que tot el que ens envolta està estretament relacionat. Els humans, en general, “nos creemos el centro del mundo y todo lo extraño o lejano es secundario, insignificante o amenazante” (extret de un vídeo dels set sabers, facilitat per la nostra tutora).
4. L’atenció a la diversitat.
Sempre hem de tenir presents que la classe és com un gran sistema solar, on cada nen és un planeta diferent de la resta. Alguns es poden parèixer i altres no tant, com pasa amb les cultures, altres podrien tenir capacitats semblants, com en el cas de la genètica, altres tenir més adquisicions econòmiques, altres es poden haver criat en un clima social prou complicat... En general, el que hem de fer és potenciar aquesta diversitat i aprofitar-nos. Per exemple, si tenim un infant pobre, em d’ensenyar a tota la classe que s’ha de respectar, que és un més de nosaltres i que tots som iguals.
5. La importància de l’activitat lúdica.
“El joc proporciona beneficis en el desenvolupament i el creixement de les criatures” (Bassedas, Huguet i Solé, 2008). La veritat que justament avui vaig estar en una escola d’educació infantil i una de les professores amb un gest d’amabilitat m’invità a entrar, m’explicà moltes coses dels nens petits i inclús em mostrà dues classes de infants de cinc anys, dues classes dels de quatre anys i unes altres dues del de tres anys. El fet és que em digué la frase que em pareix clau per aquesta apartat, i és que “el juego es la herramienta educativa”. És a dir, que els nens bàsicament aprenen jugant i provant, tal com mostra la piràmide que apareix més endavant.
Estem arribant al final, i l’única cosa que m’agradaria comentar és que no fa falta anar amb previsions ben previstes, ja que sempre haurem de modificar-ho tot. És a dir, el ritme dels alumnes, les noves propostes que aquests poden oferir... tot això afecta els nostres plans, sigui de manera positiva o negativa.
A continuació vull mostrar de quina manera s’hauria d’ensenyar. És tracta d’una piràmide on mostra l’afectivitat de la manera d’aprendre una cosa. El seu autor és en Edgar Dale, però ens ha set facilitat per la nostra tutora Gemma Tur Ferrer.
Tal com observem en la piràmide, “parlem i ho oblido, ensenyem i ho recordo, involucrem i ho aprenc” (Flanklin). Aquesta frase que tant m’ha agradat l’he extret de la presentació facilitada per la nostra tutora Gemma, que en l’enllaç la veureu com a presentadora de Alzina en la seva conferència que va fer aquí a Eivissa.
Per acabar definitivament, canviant de tema, vull dir a tots els lectors que “lo esperado no se cumple y para lo inesperado un Dios abre la Puerta” (Eurípides). Tots, o almenys casi tots, estareu d’acord amb mi. Tots em desitjat el que no se’ns ha complit, i tots ens em sorprès en veure que ens passa el que ni tan sols se’ns havia acudit. A vegades en el nostre favor, en altres casos no tant, però això no ha d'evitar que baixem el cap, sinó aixecar-lo i no deixar-lo caure, tal com el vídeo presentat anteriorment del nen que crea figures de fang.
Això és tot per aquesta setmana. Bones festes!
No hay comentarios:
Publicar un comentario