La manera d’ensenyar i aprendre és un tema molt subjectiu. Cadascú diu la seva opinió, cadascú pensa diferent. Però en general hi ha uns principis citats per diferents autors que s’han considerat vàlids. A continuació els comentarem breument.
La primera pregunta que ens hauríem de plantejar és que, perquè hi ha un gran nombre de matèria a l’educació que no ens serveix de res? És a dir, per què aprenem coses que sabem que oblidarem en qualsevol moment per la seva poca, o inclús nul·la, utilitat. Bé, així que ens trobem davant aprenentatges que ens poden sevir per a tota la nostra vida i altres que simplement els aprenem per oblidar-nos-en. Es tracta de aprenentatges superficials que es solen denominar mecànics, per simple fet que els aprenem sense entendre el seu vertader significat. Anem a explicar això amb un exemple ben clar.
Qui de nosaltres podria dir-nos per a què serveix aquesta fórmula. O millor dit, quin significat té? Qui la creat? Per què la creat? Per a què ens serveix en la nostra vida quotidiana?
Bé està clar que ningú podria respondre aquesta pregunta. O bé, els únics que la podrien respondre serien una minoria: la persona que la creat o bé gent que a estudiat a fons el creador, la fórmula o les matemàtiques.
Amb tot això, vull arribar a dir que l’aprenentatge ha der significatiu tal com ens ho aclareixen en Zabala i na Arnau dient que “un aprendizaje será más significativo cuando no solo implica una memorización comprensiva, el recuerdo de aquello que se ha comprendido, sino cuando sea posible su aplicación en contextos distintos y, por lo tanto, sea un aprendizaje que pueda ayudar a mejorar la interpretación o la intervención en todas aquellas situaciones que lo hagan necesario.”
Seguint amb l’exemple de la fórmula de matemàtiques, voldria saber si la podríem usar en altres contextos que no sigui l’àmbit de les matemàtiques. La resposta està clara: no! Bé segurament els matemàtics et dirien que sí però allò ja és una altra història. El que sí que podríem utilitzar en altres àmbits, seria per exemple l’anglès. En aquest cas, tu no només aprens i ho memoritzes per classe sinó que ho fas per poder comunicar-te amb altra gent o per sortir-te’n en altres països.
A banda d’això, per a ensenyar em de saber que la nostra estructura cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Es tracta de representacions dels objectes que té cada persona. Segons en Zabala i na Arnau “estos esquemas se revisan, se modifican, se vuelven más complejos y adaptados a la realidad y más ricos en relaciones. Si esto es así, cualquier nuevo aprendizaje deberá construirse desde los esquemas existentes”.
Amb tot això, cal saber que per a començar a ensenyar em de basar-nos en els coneixements previs dels alumnes. És a dir, mai intentis ensenyar a un infant a formar frases si encara no coneix l’alfabet.
A més a més, una de les millors maneres per a saber si una persona a comprès a la perfecció l’aprenentatge és comprovant si és capaç de vincular aquests coneixements previs amb el que s’ha après. És a dir, es tracta del moment en que l’alumne és capaç de vincular el que ha après amb el que ja coneixia anteriorment i, sobretot, la capacitat de reflexionar sobre el tema, relacionar conceptes i treure conclusions. En aquest apartat podem relacionar, el nivell de desenvolupament de cada persona. Es basa en la capacitat de poder incloure nous esquemes als ja existents, o millor dir, actualitzar-los, i com diuen en Zabala i na Arnau “contrastarlos con lo que es nuevo, identificar similitudes y discrepancias e integrarles en sus esquemas”. En fi, ser capaç de observar les diferències i situar el que s’ha après en els esquemes adequats. En aquesta apartat m’agradaria comentar l’ensenyament basat en les intel·ligències múltiples. Bé, el que puc dir en aquest cas és que la gran varietat de persones de la mateixa manera que impedeix que tots tinguem les mateixes capacitats, també ho fa en la manera d’aprendre. Així doncs, mentre un alumne li és més fàcil estudiar teòricament, un altre li resulta més fàcil fer-ho de forma més pràctica o bé amb melodies.
Pel que fa a la zona de desenvolupament proper, es refereix “a la distancia entre el que sé i el que he de saber” (Vigotsky, 1979). La seva base està en la capacitat que te cada un per a fer qualsevol cosa de forma autònoma amb l’ajuda d’algú, que normalment ja està format sobre el tema o almenys ja en té una experiència suficient per ajudar-nos.
Un altre factor molt important en l’alumne és la disposició que té de l’aprenentatge, que podria “influir en la manera de situarse ante los Nuevos contenidos y, muy probablemente en los resultados que se obtendrán” (Solé, 1993). Podríem posar com a exemple a un nen que abans de marcar un gol en un partit de futbol es veu incapaç de fer-ho o te por a que ho faci mal i que es burlin d’ell els seus companys. Així doncs, la motivació d’aquest noi es molt menor que la d’un altre que pensés “soc capaç de fer-ho i ho aconseguiré”. Per això, sempre as d’intentar aixecar els ànims als teus alumnes.
Un altre de les condiciones per a considerar que un aprenentatge és significatiu és el fet que tingui sentit, i sobretot que sigui útil. Això doncs, seria quasi el mateix que em comentat en el cas de l’exemple de les matemàtiques. Però per fer-ho més entenedor, ficarem un altre exemple. Així doncs, no tindria cap sentit ensenyar a un nen com fer l’acte de respirar, ja que el nostre organisme ho fa de forma mecànica. Però això no vol dir que no els hi expliquem el procés. A part d’això, tampoc seria útil ensenyar-li a un nen escriure una novel·la, perquè amb les seves capacitats tan poc desenvolupades i el seu reduït vocabulari, li seria impossible fer-ne una. Això tampoc vol dir que no li ensenyem mai, simplement esperar el moment adequat.
Un dels temes més importants que volia comentar en aquesta entrada, és l’activitat mental del nen. És a dir, el nen el que fa és aprendre, investigar, descobrir, experimentar, observar... Així doncs, està actiu, i amb tot això en el seu coneixement es genera el que Piaget anomena conflicte cognitiu, “mediante el cual el alumno cuestiona sus idees como paso previo a la construcción de significados” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir, que el nen ha de reflexionar sobre el que veu, el que escolta, el que olora i el que sent. O sigui, que un infant abans de comprendre que el foc crema, segurament ha vist algú que ja s’ha cremat o inclús li ha passat a ell mateix. També es dona el cas, que ja li ho han advertit o que al aproximar-se a la foc s’ha escapat perquè en el seu coneixement els seus esquemes han deduït que allò que té al costat crema i és aconsellable no apropar-s’hi.
Canviant una mica de tema vull comentar una cosa. Imagina’t un nen que li agraden les matemàtiques i en el moment de fer els deures corresponents d’aquesta assignatura, la seva mare per animar-lo li proposa donar-li diners per comprar-se aquell cotxe que li agrada tant. Es pot saber, perquè ho fa la mare si el nen en ningun moment s’ha negat a fer els deures? Doncs, això és un acte erroni per la seva part. El nen a mesura que va creixent, s’acostuma a recompenses similars a aquestes fins a arribar a un edat determinada. El dia que la mare no li dona res, que farà el fill? Doncs, negar-se a fer aquells deures que anys anteriors feia amb tant de gust i ànsia.
Bé, en el primer cas és l’anomenat aprenentatge intrínsec, on s’aprèn pel propi compte i amb gust, doncs aquest és el que tots em d’aconseguir. Respecte el segon, és el extrínsec, on l’aprenentatge és artificial, sense ganes i promogut com en el cas anterior per fets similars a les recompenses o les notes de classe. Això és el que em d’evitar.
En qualsevol cas, el mestre ha d’evitar tenir expectatives negatives de l’alumne, o almenys si les té ocultar-les, ja que aquest fet podria afectar negativament en l’ensenyament d’aquest. Tots em de tenir clar que qualsevol de nosaltres te les mateixes capacitats que els altres. És veritat que alguns els hi costa més comprendre les coses, però no oblidem que existeixen les intel·ligències múltiples, i això podria ser una de les causes dels diferents nivells de desenvolupament que podem trobar en qualsevol classe, de la mateixa manera que em comentat anteriorment. Bé, l’alumne ha de tenir una autoestima, autoconcepte i unes expectatives adequades. Est tracta de valorar-se i veure’s bé, amb capacitat de fer-ho i tenir clar el que es vol aconseguir, com també la manera en que es vol fer per aconseguir-ho. I en això, el mestre té un paper molt important.
L’última condició que es podria afegir és la meta a la que volem arribar amb tot això. Es tracta de la pròpia reflexió. Que el nen després d’aprendre alguna cosa es pari a pensar, es faci preguntes i sobretot, saber respondre-les de la manera més adequada possible. Preguntar-se fets com “què he après? Com ho he après? Perquè en els primers intents fallava? Què és el que he fet bé i què és el que he fet mal?” entre d’altres. Més que res per a que vegi la seva pròpia evolució i capacitat, i per utilitzar el que ha après per aprendre altres coses. Perquè en aquesta vida mai es deixa d’aprendre.
Per acabar, vull dir que no pretenguis ensenyar-li a un nen de la mateixa manera que has après tu. No limites les seves capacitats acceptant només el qui li estàs ensenyant. No pensis que el fet que tu siguis major de edat i amb major experiència et garanteix que saps molt més que el nen que tens davant i que és impossible que ell sàpiga alguna cosa que tu no sàpigues. No dubtis en les capacitats dels nens. Mai et plantegis el fet d’ajudar-los. Mai pensis que un nen té més capacitat que un altre, tots són iguals, de diferents maneres però al cap i a la fi, iguals. Desperta en ell aquelles ganes de descobrir tot el que els envolta! Viu amb ells, comparteix amb ells, somriu amb ells i, sobretot, aprèn amb ells, perquè t’asseguro que algun dia et retornaran tot el que as fet per ells i, possiblement i amb una mica de sort, molt més.
Evita que els nens aprenguin del teu error!
