Bones tardes a tots!
He tornat de nou, aquesta vegada per fer una nova síntesi sobre una més de les setmanes a l’assignatura de les Bàsiques Didàctiques. I com sempre em après moltes coses, encara que en realitat es tracta de fets quotidians en els quals mai et pares a pensar. Estic parlant per exemple de la importància de la educació en la nostra societat, on les classes dirigents mentre l’haurien de veure com un ingrés fan tot el contrari: la veuen com a una de les despeses més grans de l país.
Bé, dit això, ja puc començar. Aquets a setmana ens em basat en els reptes que es proposa l’educació. Entre d’altres em citat els que ens pareixien més importants . Així doncs, la principal i la que no hauria de faltar és la formació permanent del docent i no instruir o reproduir el coneixement com es feia en èpoques anteriors, com ja em comentat en altres blogs. A tot això em d’incloure la necessitat de col·laborar tots junts per aconseguir qualsevol objectiu. En aquesta vida, moltes vegades pensem que serem capaços d’enfrontar algun fet però després ens adonem compte que sense l’ajuda del demés no aconseguim res per molts esforços que realitzem.
Altre repte que l’educació es proposa és l’ús de la nova tecnologia, en especial les TIC. El fet és que em d’avançar tots junts, per això de la mateixa manera que els empresaris utilitzen la informàtica per a la seva comptabilitat i els metges per les citacions dels seus malalts, els professors també haurien de fer el mateix amb els seus alumnes. L’ús d’aquestes eines facilita el aprenentatge, en especial als alumnes que les coneixen des de que han nascut.
Altres reptes que es proposa l’educació, són el fet de l’aprenentatge al llarg de la vida; un aprenentatge caracteritzat per una gran responsabilitat i autonomia de l’alumne. A més, també es vol educar per competències, com també fomentar la interculturalitat. Espanya, per exemple, és un dels països on més interculturalitat hi ha; sobretot del nord d’Àfrica (en especial el Marroc), al sud d’Amèrica (en especial Equador), a l’Àsia (en especial la Xina) i a l’Europa oriental (en especial de Romania).
Fa anys, l’educació tenia un gran privilegi i una professionalitat molt reconeguda. Això ja no és així, tot això s’ha perdut, sobretot perquè l’escola s’ha mantes i no ha evolucionat en gairebé en res de res. Això ha fet que la societat, que sí ha evolucionat, menyspreï cada vegada més la educació. Dit això, ja podem mencionar un altre dels reptes més importants: la recuperació del control de la seva professionalització.
Bé, tot això és fàcil de dir però per dur-ho a la pràctica és molt complicat. Dit amb altres paraules, la nostra societat té problemes per aconseguir tot això. Entre altres problemes, destaquen els que em comentat a classe, és a dir, els models absentistes presents en els professors. Aquests models són cinc: el funcional, especialista, autista, nostàlgic i la queixa permanent. Tots aquests, compliquen l’avanç i a classe quasi totes em comentat casos viscuts similars a aquests. Jo per exemple fa poc vaig tenir un professor del penúltim tipus: el nostàlgic. Bé, doncs aquest professor, es passava els dies recordant els seus dies i els seus temps, i sempre ho fa de manera que pensa que aquelles èpoques són millor que les actuals.
Un altre problema que te la nostra societat és la qualitat del sistema educatiu en general, que ve enfocada a les lleis.
Per començar, he de dir que després de la Llei Moyano (1857), que entre altres mesures només permetia la educació en la llengua castellana, es va fer una gran passa amb la LGE (1970).
Amb aquesta llei, la educació passà a ser obligatòria fins als 14 anys, i això permeté que la població fins aquesta edat va tenir un procés d’escolarització del 100%, no aconseguida fins aleshores, on havia més del 70% d’analfabets. Per cert, volia fer una observació. Es tracta simplement de mencionar el fet que mentre a hores d’ara les formacions professionals estan molt ben vistes, en aquella època no; tot el contrari, ja que en comparació amb el batxillerat era un desprestigi total.
Una mica més endavant aparegué la LOGSE (1990). Aquesta intentà perfeccionar l’educació. Així que mentre la LGE millorà en la quantitat, aquesta intentà fer el mateix però amb la qualitat. Així que en principi aconseguí mantenir els alumnes fins als 16 anys, a més a més, s’intentava fomentar la etapa post obligatòria. Un exemple del les innovacions fou el fet de reduir els exàmens i realitzar més treballs pràctics. En aquesta situació començava a haver gran diversitat en les cultures, havia massa gent a les classes, i allò significava més despeses.
La següent llei fou la LOCE (2002), aquesta podríem dir que fou un fracàs ja que donen un pas cap endarrere, donant la volta sobretot a la qualitat aconseguida en la LOGSE.
Per últim, tenim la LOE(2006), l’actual. Aquesta recupera certs avantatges però al mateix temps també té els seus errors. En realitat és una derivant de la LOGSE, i de les novetats destaca la introducció de la llengua anglesa.
Ja em arribat al final, que trobeu vosaltres que és la solució?
Jo penso que el mètode d’estudi ha de canviar. En general hi ha molta teoria per en mig que els més menuts no els serveix de res. En realitat, podríem dir que seguim una mica com èpoques anteriors, em refereixo a la reproducció del coneixement. És a dir, perquè els joves del institut han de saber-se de memòria tots els conceptes no els entenen, sobretot els dels primers anys. Doncs, si tot es fes de forma més pràctica, experimentant i investigant, tot seria molt més fàcil i els estudiants se’n recordarien per a la resta dels seus dies. 
Vull ficar un exemple personal, ja que en dir això m’he basat en això que vull comentar ara. Per ser sincera, mai m’ha arribat a agradar la biologia, mai he set capaç de estudiar-la i fer un examen perfecta (encara que per sort sempre l’aprovava), però el que mai oblidaré serà de la circulació sanguínia del cor i si voldria t’ho explicaria tot ara i fa quasi sis anys que ho vaig estudiar. Segurament ara t’estaràs preguntant el perquè soc capaç d’en recordar-me. Doncs, el que va fer la meva professora feu demanar a tots els alumnes que anéssim a la carnisseria i demanéssim un cor que sigui de porc o de ovella que són els que més es pareixen al de l’ésser humà. Tots o quasi tots ho férem. Al dia següent anàrem al laboratori i mentre cada un experimentava el seu cor, la professora anava explicant pas a pas com era el procés i sense donar-me compte m’ho sabia tot, sense la necessitat de cap llibre. Al pròxim dia vaig ser capaç de explicar-li a la professora el funcionament del cor i a l’examen vaig treure un 8, el meu primer i únic a l’assignatura de la biologia.
Això era tot, espero que amb el meu últim exemple hagueu entès on vull arribar.
Bé, aquí us deixo un vídeo del que considero el repte més important de la educaió.
Arreveure!
No hay comentarios:
Publicar un comentario