lunes, 28 de noviembre de 2011

6a SETMANA!

Tots avaluem persones, objectes, fets o coses, entre d’altres, que ens envolten en la nostra vida quotidiana. Preparant-nos per anar a una festa, la teva amiga et pot preguntar si la vestimenta que porta li és adequada o no. I tu aleshores, el que fas, és avaluar-la en tots els aspectes. “Les sabates que porten són prou boniques, però no queden gaire bé amb el vestit” “el bolso és bastant favorable amb el que t’has ficat, però és massa gran per dur-lo a una festa”... i moltes més altres qüestions.


A les escoles també, ens avaluen, però la diferència ve a que no ho fan en tots els aspectes com ho fem per exemple en l’exemple anterior. Per això mateix, amb la introducció del terme “competència” al món de l’educació, forçosament, l’avaluació es veu obligada a canviar. Així doncs, aquesta és la paraula clau en l’entrada d’aquesta setmana “avaluar per competències”.
Per començar, penso que és convenient deixar clar el concepte de avaluació. Segons na Neus Martí, es tracta d’un” procés que comporta recollir informació (tant amb instruments com no), analitzar-la, emetre’n un judici i al final fer amb tot el que em aconseguit, una presa de decisions”. A continuació, comenta que “aquestes decisions poden ser socials, com són la classificació, la selecció, la orientació, la qualificació o l’acreditació, o també pedagògiques. En aquest últim cas, les decisions es centren en intentar canviar a l’alumne per a que aquest aprengui, i també ajudar-lo a que faci tot per seu propi compte. És a dir, que decideixi i s’avaluï per seu propi compte”. (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa,2011)
Bé, tot això ens impedeix avaluar sense haver aconseguit la informació necessària, i sense haver-se parat a pensar bé tot el que s’ha pogut saber del que volem avaluar. Amb tot això, el que vull dir, és que jo no puc avaluar un nin amb tan sols veure el que ha fet en un dia, ja que no tinc gens d’informació del seu procés d’aprenentatge. Per exemple, puc estar avaluant aquest nin sobre el seu comportament cuidant una planta, en mirar puc observar que la planta no està gaire ben cuidada, però possiblement, ho ha estat durant tres setmanes que ha pogut durar aquesta activitat i justament el dia anterior, el nin per equivocació li ha caigut un producte al damunt que fa que tingui aquest efecte. En aquest cas, a causa de la poca informació que tenia, he decidit mal, i la meva avaluació ha estat negativa.
La segona cosa que voldria comentar sobre els tipus de decisions que na Sant Martí diu que hi ha és que jo no puc dir-li a un nin que la teva feina està mal feta o que no serveix per a res. Sempre em de animar-lo, i de fet una feina mai esta mal feta, sempre li falten aspectes. I són precisament aquests aspectes els que els hi em de comentar a la persona que avaluem per a que sàpiga on s’ha equivocat, i per a que sigui capaç de corregir-se. Dit d’una altra manera, la nostra avaluació ha de tenir sempre en compte verbs com “promoure l’actuació creativa, comunicar, decidir, orientar-se a la eficàcia o eficiència, avaluar, argumentar, construir, dissenyar, innovar, compartir, col•laborar, aplicar i molts altres”. (José Luis Castillo, vídeo de Youtube).
Un dels problemes és que encara no s’està formant per competències a les escoles, i per això mateix tampoc s’ha set capaç de saber avaluar a base d’aquest terme. En l’actualitat més de la meitat de les escoles duen a terme classes on “se lleva a cabo la explicación del libro de texto, el alumnado debe estar callado durante esta explicación, que por cierto ocupa la mayor parte de clase. Al final del proceso, se hace una prueba escrita, dónde el alumnado repite lo que el profesor dijo y que además suele coincidir con el referente que se tiene: el libro”. (José Luís Castillo, vídeo de Youtube). A més a més, aquest examen l’única cosa que fa no és que l’alumne s’interessi per aprendre ni per a que desenvolupi els seus sabers per a ser competent, sinó tot el contrari, fa que “el verdadero objetivo de la enseñanza sea la superación de pruebas” (Zabala i Arnau, 2007).



La veritat és que la forma en la que s’avalua actualment és molt errònia, ja que en ella no es veu reflectit el vertader aprenentatge del alumne. És una simple mitjana de tot el que s’ha fet, però no et deixa saber quins són els aspectes ens el que ha sabut actuar de forma adequada i en quins no ho ha fet tant bé. “Una simple escala del 0 al 10 sirve para indicar que quienes han conseguido superar el cinco tienen muchas posibilidades de alcanzar la universidad y aquellos que están por debajo de este índice, si siguen así, difícilment llegaran a las pruebas de selectividad” (Zabala i Arnau, 2007). La veritat que això mai ho he arribat a comprendre. A primer de batxillerat vaig treure un 10 a les TIC perquè sempre m’han agradat, però a les mates, amb un gran i inoblidable esforç vaig assolir el 5. Però, es clar, amb la mitjana s’esfumava tant la meva baixa nota de mates com la meva notassa de les TIC, i per a mi era una pena que en cas de voler fer la carrera d’aquesta matèria no em tinguessin en compte aquesta nota, sinó la mitjana de totes les assignatures, de les quals algunes no tenen cap relació. Per això mateix la avaluació és molt important sobretot per a formar per competències, ja que “sinó canvia l’avaluació, no canvia res” (“una professora de Noruega”, digué na Neus Sant Martí a la seva conferència a Eivissa, 2011).
Dit tot això, voldria prosseguir amb les finalitats. Basant-me en el que he après del que ha dit na Neus Sant Martí, avaluar pot tenir dues finalitats. La primera i la que més té lloc a la nostra societat, intenta comprovar “el què s’ha après quantificant o qualificant els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat” (Neus Sant Martí, 2010). I en aquest cas, tornem a caure en la paraula selecció. Amb aquest terme, em d’anar molt en compte pel que fa a les competències, ja que ningú és millor que l’altre, simplement a una persona se li dona bé fer les coses d’una manera i per a una altre és més fàcil fer-ho d’una altra manera. D’aquesta manera, aquesta autora defensa que una bona avaluació ha de ser “contextualitzada, productiva i complexa” (Neus Sant Martí, 2010). Amb el terme contextualitzada, es refereix a que l’alumne pugui aplicar el que ha après en qualsevol context, i sobretot que tingui clar que el que aprèn a l’escola també serveix per a altres llocs: a casa, al parc, al barri...Per exemple, si a un nin li ensenyen com es fa una clau anglesa de fusta, hauria de tenir clar que a la seva casa també la pot utilitzar i inclús fer-ne una de nova. Pel que fa a productiva, es refereix a que l’alumne sigui capaç d’afrontar noves situacions, gràcies a la completa comprensió de l’aprenentatge i sobretot saber actuar en cas que manqui alguna de les indicacions de l’aprenentatge. I finalment, amb complexa, es refereix a la capacitat d’interrelacionar tot el que s’ha après.
A tot això, l’autora aconsella fer ús del portafoli, és a dir, una carpeta d’aprenentatge, on l’alumne comenta o argumenta tot el què ha après, deixant, d’aquesta manera, clar tot el que ha introduït de nou en el seu procés d’aprenentatge. I jo, com una dels usuaris del portafoli, he de dir que m’és de gran utilitat, per què si ha de ser sincera, sense ell no m’hauria assabentat de res del que fem a classe.



La segona finalitat de la que parla l’autora és l’avaluació com a mitjà per regular els aprenentatges, és a dir, per identificar les dificultats i els errors i trobar camins per superar-los. Aquí m’agradaria comentar la diferència que hi ha entre l’avaluació formativa, on totes les decisions són preses pel mestre i la formadora, on tot això ho fa el propi alumne. És a dir, és tracta de promoure que l’alumne sàpiga avaluar-se, ja que com diu na Neus Sant Martí “s’ha comprovat que els estudiants amb més bons resultats tenen una gran capacitat de poder autoavaluar-se”. Bé d’aquest tema en parlarem, una mica més endavant.

A continuació, Sant Martí remarca que per a que un alumne sàpiga regular-se correctament ha de : identificar els objectius de l’activitat, anticipar i planificar l’acció i, finalment, compartir els criteris d’avaluació.
• Identificar els objectius es refereix , a que l’alumne li quedi clar què és el que aprèn, per què ho aprèn, per a què li serveix... Per exemple, a un nin petit no li serveix aprendre què és una corretja, sinó sap que serveix per a dur subjectats alguns animals i que en molts contextos és aconsellable i fins i tot obligatori.


• Anticipar i planificar l’acció, és a dir, a pensar molt bé les coses abans de fer-les. I si és necessari, dedicar més temps pensant que no pas fent el que volem fer. En aquest cas, vull ficar un exemple personal, i és que a l’inici d’aquest curs, en el moment de començar a fer les entrades, ho feia sobre la marxa, sense pensar tan sols en que vull escriure, ni tampoc em feia cap guió per a seguir, però des de la setmana passada vaig començar a pensar en que volia escriure i, sobretot, a fer-me un guió per a seguir. I he de confessar que d’aquesta manera les coses em van molt millor que no abans.

• Pel que fa a compartir els criteris d’avaluació, es refereix a què no ho han de intervenir tan sols el professor sinó també els alumnes. És a dir, el més convenient és que els alumnes corregeixin pel seu compte i que el professor només es dediqui a revisar-ho tot. Una de les causes més típiques, és que l’alumne en les proves que fa per a la comprovació de si ha après els coneixements, dona per sabudes moltes coses, pensant que el professor ja s’ho sap i que no és necessari escriure-li, per això mateix, en el moment que escriu pensant que el destinatari és una altre alumne amb les mateixes condicions, abandona aquesta idea i va molt en compte per què no se li oblidi cap dada important.



A banda de tot això, he de dir que la veritat és que hi ha molts tipus d’avaluació i a continuació farem un breu resum (basat en Escamilla, 2009).
En principi, segons la finalitat, “una avaluació pot ser inicial, integradora o reguladora” (Zabala, 2009). En la inicial, es pretén veure el nivell de l’alumne i la veritat que jo he hagut de passar per moltes proves d’aquestes, sobretot durant la meva introducció a la secundària. Pel que he pogut observar, els professors que ho feien els hi quedava molt clar per on començar el currículum que tenien que seguir. A vegades, per exemple, en veure que algun tema el compreníem tots, tan sols feien un breu repàs d’aquest, i passaven a la lliçó següent. En la integradora, intenta valorar tot el que ha fet l’alumne des del inici del seu aprenentatge fins al final. I per últim, la reguladora, pretén corregir els errors que han evitat que l’alumne puga aprendre de forma adequada.
En segon lloc, segons l’aplicació pot ser inicial, que avalua l’inici de l’aprenentatge, el final, que avalua el final de l’aprenentatge i la processual, on es dedica a avaluar tot el procés d’aprenentatge, sol ser una llarg termini, un exemple seria el curs complet de qualsevol nivell educatiu.
En tercer lloc, segons l’extensió, pot ser global o parcial. En el cas de la parcial, l’avaluació és fa a un determinat coneixement, i en la global, es faria al conjunt. Un exemple de avaluació parcial seria fer-ho a un del components del marketing, el “preu”, i en el cas de la global, seria fer l’avaluació a tots els seus components: preu, producte, distribució...
En el quart lloc, l’avaluació depèn de la relació que es té l’avaluador amb l’avaluat. Pot ser interna o externa. En cas de externa, la persona que avalua no ha intervingut en cap moment en el procés d’aprenentatge. Un exemple molt clar, serien els professors que corregeixen els exàmens de selectivitat, tots sabem que aquests corregeixen sense saber tan sols el nom de l’alumne que ha fet l’examen que tenen al davant. En el cas d’avaluació interna, és tot el contrari, el que avalua sí que ha participat en el procés d’aprenentatge, i per aquesta raó n’hem de distingir tres alternatives: la autoavaluació, la heteroavaluació i la coavaluació. En la heteroavaluació, una persona avalua l’altra, en aquest cas ens serveix com a exemple el típic professor que corregeix al seu alumne, sens cap intervenció d’aquest últim. Respecte a l’autoavaluació, que és molt important, l’alumne s’avalua a ell mateix i això li ajuda a torbar les causes que l’han pogut dur a l’error, i per tant poder corregir-los. I per últim lloc, tenim la coavaluació, que també és molt important. En aquesta, tot el grup que ha estat present durant l’aprenentatge intervé en l’avaluació i, a diferència de les altes avaluacions, et permet “veure errors dels altres que tu també as comès” (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa, 2011). Tanmateix, amb tot això, també es donen recomanacions al company per a poder fer-ho millor la pròxima vegada.
En darrer lloc, l’avaluació segons el criteri de comparació pot ser criterial, normativa o inclusiva. En el primer cas, l’avaluació es basa en els criteris proposant pel centre o pel departament de cada estudi. Respecte el segons cas, l’avaluació es basa en el nivell general de classe, és a dir, l’alumne es comparat amb el nivell mitjà del grup en el que està integrat. Per exemple, en un examen de llengua i literatura, un alumne no ha citat un dels autors estudiats. Si l’avaluador es basa en l’avaluació normativa i veu que en tota la classe cap o quasi cap alumne l’ha citat, pot considerar l’exercici com a correcte, en cas que es bases en l’avaluació criterial i que en els criteris aquest autor és imprescindible, l’avaluador considerarà com a incorrecte l’exercici. Per acabar amb els tipus d’avaluació, em queda comentar la avaluació inclusiva, on l’avaluador, no té en compte ni els criteris del centre ni el nivell del grup, sinó del propi alumne, tenint en compte les seves capacitats i sobretot el seu procés de desenvolupament.
Bé em comentat tots els tipus d’avaluacions que hi ha, però encara tenim un altre problema. El cas és que en la entrada de la setmana passada parlàvem de les competències, que a les escoles no s’haurien d’ensenyar només fets, sinó també conceptes, procediments i actituds. Però com s’ha d’avaluar tot això? Bé en Zabala es dedicà a respondre aquesta pregunta.
Així doncs, per a avaluar els fets es tracta simplement de fer “una pregunta simple, sea oral o escrita” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir que en aquest cas, són útils els exàmens escrits, però sempre amb preguntes simples.
Respecte els conceptes, és molt útil la “resolución de conflictes o problemes a partir del uso de los conceptos” (Zabala i Arnau, 2007). Per exemple, en compte de preguntar a un alumne què és un riu, la pregunta podria der a que es deguda la seva sequera.

Pel que fa a l’avaluació dels procediments “se deberán buscar fórmules relacionadas con su uso consistentes en actividades abiertas que permitan comprobar la funcionalidad que tienen para los alumnos” (Zabala i Arnau, 2007). Per exemple si el que volem és avaluar la feina en equip, es podria preparar una activitat que ho impliqui, com serien jocs de educació física, entre molts d’altres.


Per acabar, falten les actituds que “para evaluar las actitudes, que exigen situar al alumno frente a situacions conflictives sabiendo que no está siendo observado, existent estrategias como la observación sistemática de las opiniones y las actuacions en las actividades grupales, en las excurciones... “ (Zabala i Arnau, 2007). Com que el que pretenem és avaluar, sense que l’alumne sàpiga que està sent avaluat, és convenient crear situacions que exigeixen l’actuació de l’alumne però sempre en contextos que ell no sàpiga que està sent avaluat. Com per exemple, si fa poc, s’han après els primers auxilis, una bona avaluació seria el comportament de l’alumnat front la caiguda d’un dels seus companys durant una excursió per la muntanya.


En una classe, de la mateixa manera que els alumnes són completament diferents físicament també em de tenir en compte que ho són psicològicament. Doncs, aquest és un altre aspecte que em de tenir en compte a l’hora d’avaluar, és a dir, la diversitat.
D’aquesta manera, com que “el objetivo debe ser evaluar para ayudar al alumno a que mejore el dominio de una competencia determinada, por lo que es necesario: conocer cuáles son sus dificultades con el fin de establecer las estrategias de aprendizaje más apropiadas para llegar a superarlas, disponer del conocimiento sobre los distintos esquemas de actuación existentes con relación al problema, y saber seleccionar el esquema o los esquemas de actuación más apropiados para resolverlo” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir, que m’he de basar especialment en l’alumne que tinc davant, oblidant per complet la resta dels alumnes, es tracta d’una avaluació transparent (que mostra tot el desenvolupament del alumne) i personalitzada (es basa únicament en l’alumne avaluat). Així doncs, he de observar tot el procés que ha dut a terme tenint en compte, com començà, s’hi el seu desenvolupament és significatiu i s’hi esta sent competent. I com em dit anteriorment un alumne mai és millor que l’altre, ja que cada un se li pot donar bé determinades coses. Per això mateix l’avaluador ho ha de tenir molt en compte, sempre animant l’alumne a prosseguir malgrat tot els errors i donar-li a entendre que de la mateixa manera que els seus companys ho han pogut fer ell també pot. En tot això em de integrar la família que també sol ajudar molt, ja que en el moment que els hi indiques les dificultats que te el seu fill o filla, acudeixen a fer tot el possible per arreglar-ho (la majoria els apunten a classes particulars). Encara que la percepció que tenen les famílies de l’aprenentatge ha de canviar. En altres paraules, “ ya es hora de que los familiares del estudiante pasen de preguntar ¿qué nota as sacado? A preguntar a sus hijos ¿qué has aprendido? ¿con quién lo has aprendido?¿cómo lo has aprendido?...” (José Luis Castillo, vídeo de Youtube) i altres preguntes similars.
Ja no em queden gaire coses per a dir, però la veritat és que sense assabentar-me he comentat més coses del que havia previst. Després de tot el que em comentat, na Neus Sant Martí, aconsella avaluar a partir d’una rúbrica i jo, personalment, estic mil vegades d’acord. “Una rúbrica és una matriu que explicita, d’una banda, els criteris de realització relacionats amb l’avaluació d’una competència (o de components de diferents competències) i, de l’altra, els criteris de resultats corresponents als diferents nivells d’assoliment, concretats en indicadors relacionats específicament amb la tasca d’avaluació” (Neus Sant Martí, 2011). Bé, ara el que voldria és justificar el perquè estic d’acord amb la rúbrica. Doncs bé, durant tota la meva etapa estudiantil, els professors sempre m’han fet comentaris com “és una pena que l’ortografia et penalitzi la teva feina”, i la veritat que quasi sempre m’han hagut de baixar la nota fins a quasi 2 punt de la meva nota final, i el que no m’agradava no era el fet que m’abaixés la nota, sinó que la meva nota original quedava eliminada per a sempre, i mai ningú sabria que en el meu treball tenia un 9, però que per culpa de l’ortografia aquesta nota s’ha convertit en un 7. Doncs bé, la veritat que és prou dur, i per això mateix m’agrada tant la rúbrica, perquè en ella veig clarament on es troben els meus errors, i així saber on m’he de esforçar més. I es clar, en aquest cas, segueix sent l’ortografia.
He arribat al final de la meva entrada per aquesta setmana, però abans d’acabar del tot, vull comentar l’aspecte de pensar-se bé les coses abans d’actuar. Abans he comentat el cas del meu blog, però en realitat el problema el tenia en totes les meves accions, mai em parava a pensar el que feia o el que deixava de fer, ni tenia cap objectiu ni un punt a seguir. Bé he de confessar, que les coses tampoc m’anaven tant malament, però la qüestió és que ara em van molt millor, ja que amb la gran velocitat i quantitat de tot el que estic aprenent aquest curs, he après que “la persona més lenta que no perd de vista la finalitat del que fa va sempre més ràpida que la que ho fa sense seguir un punt fix” (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa, 2011)

domingo, 20 de noviembre de 2011

5a SETMANA!

En l’actualitat, la educació està intentant fer un canvi en la formació del seus alumnes, ja que pel que tots sabem, la evolució en aquest àmbit al llarg dels anys ha set quasi nul·la. En aquesta entrada, vull basar-me en “11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias”  un llibre de na Laia Arnau i en Antoni Zabala, com també d’una conferencia que tingué aquest últim aquí a Eivissa. És un honor per als que van poder assistir-hi i és una pena que aleshores no coneixia aquesta gran figura que ara mateix admiro amb gran entusiasme.

Així doncs, en el llibre anteriorment citat, remarca entre altres aspectes el que ha de ser el gran objectiu de l’educació. Es tracta de les competències. En principi hauríem de refrescar aquest terme. Pel que he entès d’en Zabala, la paraula competència aparegué per primera vegada en l’àmbit econòmic. Per explicar-me més, he de recordar que les relacions entre empreses sempre ha set competent, sobretot els que s’encarreguen de fabricar els mateixos productes, els que usen procediments pareguts, entre molts altres. Per aquest motiu, els empresaris no volien treballadors que havien assolit un alt nivell d’estudis, sinó gent capaç de reaccionar en situacions imprevistes, que siguin creatives i capaces de actuar davant els diferents contextos als que es podria enfrontar l’empresa, sobretot en moments conflictius per a trobar la solució adequada. Dit això, la educació introduí aquest concepte pel fet d’adonar-se que en aquesta vida, allò és el més important. D’aquesta manera, la societat s’adonà que no tot el que s’ensenya a l’escola és interessant. I jo, personalment, estic mil vegades d’acord. Sempre he pensat que ens fan saber-nos coneixements que no ens serveixen de res. Qui de nosaltres no s’estudiava el temari, i just en el moment després de fer l’examen, formatejava la seva memòria, tot començant de zero. Bé, jo confesso ser una d’aquestes, ja que després de fer l’examen d’un determinat tema, no et molestis en preguntar-me coses que hi tinguin a veure, ja que ja se m’haurà oblidat. En tot cas, pregunta’m abans de l’examen, i per si fos poc, només m’ho sabré el dia anterior. Bé, això fou tota la meva trajectòria estudiantil, fins que vaig arribar a tercer d’ESO, on em vaig donar compte que les coses són molt diferent del que pensava. Em vaig donar compte que, per molt estrany que sembli, tot el que estava estudiant tenia sentit, i per molt estructurat en blocs que estava, tot estava relacionat. Al cap i a la fi, pareix que acabava entendre la famosa expressió de “ saber conocer, saber hacer, saber ser y saber convivir” (Delors, 1996).



Bé, dit això, ja puc prosseguir definint competència com a “la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses donant resposta d’una manera eficaç en un context determinat per mobilitzar habilitats, coneixement i sobretot actituds. Tot això, al mateix temps i de manera interrelacionada. Amb altres paraules, seria la intervenció eficaç en els diferents àmbits de la vida (professional, social, personal i interpersonal) per mitjà d’accions que es mobilitzen de manera interrelacionada amb components actitudinals, conceptuals i procedimentals” (Zabala, Conferència a Eivissa,2009).
Amb tot això, els nostres autors, afirmen que la societat veu que l’escola té l’objectiu final d’arribar a la universitat. Jo, per exemple, vaig aprovar primària per poder estudiar secundària, després també vaig esforçar-me per passar al batxillerat, i finalment amb un gran esforç arribar a on hi soc ara: la universitat. Bé, la meva vida ha set una llarga trajectòria on he anat passant fases, unes més complicades que les altres, amb la única finalitat de arribar al nivell més alt d’estudi: la universitat. També sé, que no soc l’única persona que ha fet això, perquè de fet som la gran immensa majoria. A més a més, un altre objectiu de l’escola, ha set el de seleccionar l’alumnat, i això fa que un gran nombre de persones quedin sense la oportunitat de poder accedir allà on vulguin. El problema està en que el fet que cada persona aprèn de diferent manera i se li dona determinades activitats millor que altres, i això li dona una insignificància a la prova selectiva que és la mateixa per a tots. Bé, amb tot això, l’única cosa que aconseguim és “fomentar la reproducción de las desigualdades sociales” (Perrenoud, 1997). I es que, “la extensión de un pensamiento democrático lo que ha evidenciado la debilidad de un sistema escolar pensado para una minoria “selecta””( Zabala i Arnau, 2007), ja que, perquè pel simple fet que una persona sigui capaç de memoritzar gran quantitat de matèria, sigui una de les elegides, i una altra persona que no sàpiga memoritzar tant bé però que manipuli molt bé les activitats pràctiques, no estigui entre els elgits? Això, ens recorda a la societat estamental, la mateixa relació havia entre els privilegiats i els no privilegiats.  


Amb tot això, en Zabala a la conferència, va anunciar que l’error estava en el mètode que duien a terme les escoles. Així doncs, ja és hora de canviar el vell model propedèutic i selectiu, on som incapaços d’utilitzar la gran quantitat d’informació (que en realitat només en serveix per a estudis posteriors) que tenim en determinades situacions, i assolir un nou model nou basat en la integració formal en totes les persones i orientadora de l’alumne, és a dir, fer-les competents. En aquests aprenentatges em de tenir en compte una gran diversitat de conceptes i elements, alguns imprescindibles per a ser competent, però per a mi un dels més importants és tenir molt clar la distància que tenim entre el que ja sabem i el que volem aprendre, es tracta de la Zona de Desenvolupament Proper.
Altre aspecte molt important és la motivació. Tots, o quasi tots, sempre em estudiat o aprovat per assolir una bona nota per a que t’aprovi el professor, per a que els teus pares estiguin contents o per a presumir-ho amb els teus amics o companys. Doncs això ha de canviar, em de aprendre per interès, per a ampliar els nostres coneixements i sobretot, intentar utilitzar-los per a ser cada vegada més competents. En el meu cas, mai he estudiat per presumir amb els companys ni per a tenir els meus pares contents, ja que simplement mai han tingut ni la mínima idea del que estic fent. Bé, però, la veritat que des de que vaig arribar a una determinada edat, sempre he anat dividint les assignatures en : m’agraden i no m’agraden. Les primeres sempre les he estudiat amb ganes, amb gran entusiasme per saber quina lliçó m’esperava el dia següent, com per exemple les TIC a primer de batxillerat. Pel que fa al segon grup, els estudiava perquè em sentia obligada a fer-ho. I de fet, ho estava, ja que si no m’obligava a estudiar-ho, no m’era permès accedir al següent nivell d’estudi. Aquesta era la meva gran causa de estudiar avui, i oblidar-me’n completament el dia següent.






“Així doncs, per a ser verdaderament competent, necessites quatre procediments, dels qual no en pot faltar cap. Estem parlant de: els conceptes, els procediments, els fets i les actituds.” (Zabala. Conferència a Eivissa,2009). Tots sabem que a l’escola només ens ensenyen els conceptes. Que per cert, no té ningun sentit. He de confessar que l´únic que feia jo era estudiar el que em demanaven, però un dia, una amiga meva, va començar a preguntar-li a la professora sobre quin sentit tenia que estudiem les arrels o els integrals, quin era l’objectiu que tenien els professors per ensenyar ho a classe i que faria jo amb tot allò després de la   assignatura. Això feu que jo també comencés a fer-me les mateixes preguntes i efectivament la pregunta era prou complicada per a respondre, no tan sols per a mi sinó per a la societat en general. En Zabala i na Arnau, veuen que el problema deriva de la ausència de l’ensenyament dels procediments, actituds o els fets. Per això mateix, al llibre citen per a cada una d’aquestes, una manera d’ensenyar que en la meva opinió, difícilment pot fracassar.
En principi, pensen que els “fets s’aprenen després d’entendre el concepte corresponent i es podrien repetir fins arribar a una automatització de la informació”. Seguidament, “diuen que els conceptes són apresos quan som capaços de utilitzar-los per la interpretació, comprensió o exposició de un fenomen o situació”. Pel que fa als “procediments, s’ha de utilitzar un procés de exercitació tutelada i reflexiva a partir de models experts”.  I per acabar, “les actituds, implica un coneixement i una reflexió sobre els possibles models, un anàlisis i una valoració de les normes, una apropiació i elaboració del contingut, que implica l’anàlisi dels factors positius i negatius, una toma de posició, una implicació afectiva i una revisió i valoració de la pròpia actuació.”
Amb tot això, imagineu que a l’escola ens ensenyin tots aquests processos. Doncs, segurament, faríem diverses coses que ara no sabem fer. Per exemple, parlaríem adequadament, actuaríem bé segons el context en que ens trobem, sabríem la eficàcia del concepte après... En fi, els resultats serien molt més bons.

El concepte competència, com ha em comentat anteriorment, implica, en cas de conflicte, analitzar la situació i trobar la solució més adequada. A banda d’això, m’agradaria mencionar un exemple que comentà en Zabala a la seva Conferència a Eivissa.. Bé, resulta que sempre em memoritzat conceptes sense parar mai a pensar en el seu sentit. Doncs bé, en Zabala ficà com a exemple el terme de “illa”, on la típica definició que tots coneixem és :”porción de tierra rodeada de agua de todas partes”. Aquesta “todas partes”, implica que la illa tingui aigua per damunt també?! Doncs, com observem, això és un gran error per part de la ciutadania. Bé doncs, aquest exemple em va cridar molt l’atenció, i la veritat que ho comentat amb tota la gent que tinc al voltant meu.
Hi ha diversos aspectes que em de tenir en compte en les competències. Tot seguit les comentarem breument:
·         Sempre que aprenem alguna cosa, em de saber el perquè l’aprenem, per a què volem aprendreu i quina serà la seva utilitat. Amb això, em de incloure l’anàlisi del context que ens ajudarà a respondre aquestes preguntes. Si jo aprenc una teoria matemàtica, he de saber per a què serveix, sinó, no té sentit aprendre-la.

·         Em de tenir en compte que s’aprèn amb participació i organització. I sempre em de aprendre de diferents maneres, ja que en canviar el context, l’acte també canvia. Per exemple, ensenyem a una persona a conduir a una velocitat determinada un cotxe, doncs li em d’ensenyar també que en cas de pluja, la velocitat s’ha de reduir, ja que el cotxe li costa frenar.

·         En un aprenentatge em de oblidar una mica el temps, ja que cada un necessita un determinat nombre d’hores, i l’espai també s’ha de organitzar depenent sempre del que es vol aprendre. Això ho comento, perquè sempre he pensat que a les escoles s’haurien d’augmentar les hores de anglès i matemàtiques i reduir les de plàstica i música.
·         Em de tenir en la ment que volem “aprendre per aprendre” (Cardús, 2004). Per l’interès i l’impuls cap al coneixement de la nostra realitat i el nostre voltant. Aquesta expressió implica tant l’aprenentatge del que aprèn com del que ensenya. Un professor pot aprendre diverses coses d’un alumne, com la cultura d’altres llocs.
·         Bé, comentat tot el que em dit anteriorment, podem veure clarament que la solució no està en ampliar el contingut, sinó canviant la metodologia. Es parla, com a solució, de l’enfocament globalitzador. D’aquest terme, en Zabala i na Arnau, ens expliquen que segons aquest “toda unidad de intervención debería partir de una situación pròxima a la realidad del alumno, que le resulte interesante y que le plantee cuestiones a las que debe dar respuesta” Bé, així que abans d’ensenyar un alumne alguna cosa, seria convenient provocar en ell la curiositat. Per exemple, si estem en una classe de infantil, i volem explicar-lis com viuen les formigues, podríem just abans de iniciar la classe, dur-los a una zona on sí n’hi hagi. D’aquesta manera, el nin en veure la formiga, li entrarà interès per a saber com viu, com menja...
·         El últim aspecte que vull comentar, és el de l’actuació del professor vers l’alumne. Bé, així doncs, ha de confiar en el seu alumne i mai dubtar de les seves capacitats. En cas que el alumne dubti de les seves capacitats i tu saps que certament té dificultats, evita mostrar-ho. És a dir, anima’l a fer el que ha der fer, deixant els seus ànims molt alts. A més a més, ha de provocar en ell, la curiositat i les ganes de aprendre.






La veritat que ja he dit tot el que tenia que dir. Però us doneu compte de quina educació estem parlant? La veritat és que sempre he pensat que és un gran sofriment. Perdem tant de temps, que podríem aprofitar per la nostra vida social o per passar-ho bé, i l’única cosa que ens han fet fer és perdre el temps estudiant temes i temps de diferents assignatures, de les quals ara ja els veig com a història del passat. La veritat que fa poc he acabat la etapa del batxillerat, i és que arriba un moment i et fa ràbia pensar : ¿Per què he tingut que passar-ho tant mal, si ara no em serveix de res?. És curiós, a vegades, em fico a pensar i dic qui s’haurà inventat aquest  sistema tant dur de estudi? Però bé, hi ha moltes altres preguntes en aquesta vida d’aquest estil, però a nosaltres ara no ens interessa la resposta a aquesta pregunta. El nostre objectiu és fer canviar les coses, i la veritat que m’alegra veure que en moltes escoles el canvi ja comença a veure’s reflectit.
Per acabar, nomé m’agradaria dir que tant en l’aprenentatge com en tota aquesta vida, el important no és el final, ni arribar-hi, sinó l’avanç, el creixement i la trajectòria que dus a terme per arribar-hi. I en aquest camí, no importa la quantitat, sinó la qualitat. I això va dirigit tant a la vida com a l’aprenentatge, ja que per a construir una societat ben formada i competent hi ha que “formar Cabezas bien hechas, no Cabezas bien llenas” (Montaigne, 1549). 








lunes, 7 de noviembre de 2011

NOVA EXPERIÈNCIA!

Només he necessitat poc més d’un mes, a la universitat, per a aprendre el que segurament no hagués après en la resta de la meva vida si no ho estigués fent.

I és que ho penso i torno a pensar però no m’entenc. Què és això tan especial que em fa sentir-me interessant, que em fa sentir com una nina que acaba de descobrir un nou món. Un món on encara no sap ni el seu principi ni en el seu final. Vull deixar aquesta reflexió sobre mi mateixa fins després i comentar tot el que e après fins ara.
         http://www.flickr.com/photos/iita-media-library/4644977922/sizes/m/in/photostream/

Tota la classe vam començar el curs amb pàgines webs com wikipedia, google o youtube, amb xarxes socials com facebook o twitter. Però ara si em preguntessis tot el que sé, segurament no em recordaria de la meitat.  Així doncs, ens em registrat a google, creant una compte que ens serveix també per a youtube i que la podem enllaçar amb yahoo! Tot això ens serveix per a un gran nombre d’avantatges dels quals jo ignorava la existència. De la mateixa manera també ens em registrat a flickr, un exel·lent explorador el nom del qual coneixia però que en realitat mai havia sabut fins ara per a què serveix. Seguidament em après a agafar fotos, vídeos i moltes altres coses amb permís i sempre nombrant el propietari o el responsable d’aquests. Tot això amb una gran eina que confesso que ara mateix que la tinc com una de les meves pàgines favorites. Es tracta de Creative Common Search.

Això no és tot, em après a deixar una document enquadrat i perfecte a través de Scridb, on també em hagut de registrar-nos, cosa que ha valgut la pena. Del que no em puc oblidar és del Photopeach, un creador de vídeos online. Es tracta d’una de les eines més senzilles i simples que he utilitzat fins ara, però de les més còmodes, flexibles i agradables, sobretot perquè et permet enllaçar un vídeo de Youtube per al teu vídeo, fet que et facilita el treball de buscar o descarregar una melodia, música o cançó.

I com no, em creat un blog. Això és el que més m’emociona i em deixa sense paraules. Es tracta de res més ni res menys que un lloc on puc parlar, dir la meva opinió sense que ningú m’interrompi, la meva veu deixa de estar callada, la meva opinió deixa d’amagar-se davant la multitud, tinc dret a parlar i dire tot el què em vingui de gust. Això és intercanviable i, sobretot inoblidable en cas de deixar de fer-ne ús.

He de confessar que he comentat tot això per arribar a Kuentalibros una pàgina web on amb sort et publiquen els teus textos, vídeos, entre d’altres. Doncs ves per on, resulta que la nostra mestra ha aconseguit que ens publiquen els nostres vídeos sobre quin tipus de mestra volem ser, tant meu com de tots el meus companys. Us podem imaginar, nosaltres en públic, un grup de noies que tot just acabem de començar la carrera sense tenir cap idea del que ens espera en el pròxim futur.

Amb tot això, el que vull expressar no ho se fer, ja que diverses persones ens han animat a seguir així, assegurant que els nostres vídeos els hi ha agrada’t molt. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos aquí, en http://kuentalibros.blogspot.com/2011/11/va-de-mestres.html . Si he dir la veritat, em sento com si acabés de sortir de la caverna que deia Plató. Jo estava en un món on tot em feia igual, em deixava endur per els que estaven per damunt en la nostra societat. Jo no m’interessava res de res, mentre estava bé, menjava, tenia tot el que volia, de que m’anava a queixar? Doncs bé, ara em dono compte que tot el món fa una gran volta a l’educació, tot comença i acaba en aquest punt.  



Al igual que les meves companyes, soc una noia nova en aquest àmbit, una noia que acaba de despertat d’un somni on afirma que vivia amb molt de gust. Però es veu que s’ha adonat compte que ja és hora de fer canviar les coses, ja no val el fet de dir “perquè ho he de fer jo...?”. Ara tot comença de nou, jo encara estic a en el primer aprenentatge, estic començant de nou els estudis, estic començat a escriure, pensar i reflexionar diferent.

Ara tinc nous objectius, noves idees que he de dir que tinc el pressentiment que aconseguiré amb el blog. Però els ànims que em faltaven i la consciència que em mancava els he aconseguit amb el Kuentalibros, pel simple fet de sentir que el meu treball ha set vist i observat per públic prou ampli, i això per a mi és summament admirable.

Per acabar, vull agrair a la meva tutora el gran treball que està realitzant amb nosaltres. El fet de donar-nos un cop de mà, per sortir del món que nosaltres mateixos hem creat i  introduir-nos en el real o, almenys un que nosaltres creem però corregint els errors comesos en el primer intent. Personalment, no se com expressar el dia en que va adonar-me compte del canvi que es produïa en mi psicològicament, que per molt exagerat que paregui, el comparo amb el canvi que es produeix en els nens entre un any y els de 16 o inclús més.

Això és tot per avui, ho sento molt si aquesta entrada  talla la rutina setmanal, però necessitava expressar-me i entendre’m a mi mateixa.

Salutacions de la meva part!