Tots avaluem persones, objectes, fets o coses, entre d’altres, que ens envolten en la nostra vida quotidiana. Preparant-nos per anar a una festa, la teva amiga et pot preguntar si la vestimenta que porta li és adequada o no. I tu aleshores, el que fas, és avaluar-la en tots els aspectes. “Les sabates que porten són prou boniques, però no queden gaire bé amb el vestit” “el bolso és bastant favorable amb el que t’has ficat, però és massa gran per dur-lo a una festa”... i moltes més altres qüestions.
A les escoles també, ens avaluen, però la diferència ve a que no ho fan en tots els aspectes com ho fem per exemple en l’exemple anterior. Per això mateix, amb la introducció del terme “competència” al món de l’educació, forçosament, l’avaluació es veu obligada a canviar. Així doncs, aquesta és la paraula clau en l’entrada d’aquesta setmana “avaluar per competències”.
Per començar, penso que és convenient deixar clar el concepte de avaluació. Segons na Neus Martí, es tracta d’un” procés que comporta recollir informació (tant amb instruments com no), analitzar-la, emetre’n un judici i al final fer amb tot el que em aconseguit, una presa de decisions”. A continuació, comenta que “aquestes decisions poden ser socials, com són la classificació, la selecció, la orientació, la qualificació o l’acreditació, o també pedagògiques. En aquest últim cas, les decisions es centren en intentar canviar a l’alumne per a que aquest aprengui, i també ajudar-lo a que faci tot per seu propi compte. És a dir, que decideixi i s’avaluï per seu propi compte”. (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa,2011)
Bé, tot això ens impedeix avaluar sense haver aconseguit la informació necessària, i sense haver-se parat a pensar bé tot el que s’ha pogut saber del que volem avaluar. Amb tot això, el que vull dir, és que jo no puc avaluar un nin amb tan sols veure el que ha fet en un dia, ja que no tinc gens d’informació del seu procés d’aprenentatge. Per exemple, puc estar avaluant aquest nin sobre el seu comportament cuidant una planta, en mirar puc observar que la planta no està gaire ben cuidada, però possiblement, ho ha estat durant tres setmanes que ha pogut durar aquesta activitat i justament el dia anterior, el nin per equivocació li ha caigut un producte al damunt que fa que tingui aquest efecte. En aquest cas, a causa de la poca informació que tenia, he decidit mal, i la meva avaluació ha estat negativa.
La segona cosa que voldria comentar sobre els tipus de decisions que na Sant Martí diu que hi ha és que jo no puc dir-li a un nin que la teva feina està mal feta o que no serveix per a res. Sempre em de animar-lo, i de fet una feina mai esta mal feta, sempre li falten aspectes. I són precisament aquests aspectes els que els hi em de comentar a la persona que avaluem per a que sàpiga on s’ha equivocat, i per a que sigui capaç de corregir-se. Dit d’una altra manera, la nostra avaluació ha de tenir sempre en compte verbs com “promoure l’actuació creativa, comunicar, decidir, orientar-se a la eficàcia o eficiència, avaluar, argumentar, construir, dissenyar, innovar, compartir, col•laborar, aplicar i molts altres”. (José Luis Castillo, vídeo de Youtube).
Un dels problemes és que encara no s’està formant per competències a les escoles, i per això mateix tampoc s’ha set capaç de saber avaluar a base d’aquest terme. En l’actualitat més de la meitat de les escoles duen a terme classes on “se lleva a cabo la explicación del libro de texto, el alumnado debe estar callado durante esta explicación, que por cierto ocupa la mayor parte de clase. Al final del proceso, se hace una prueba escrita, dónde el alumnado repite lo que el profesor dijo y que además suele coincidir con el referente que se tiene: el libro”. (José Luís Castillo, vídeo de Youtube). A més a més, aquest examen l’única cosa que fa no és que l’alumne s’interessi per aprendre ni per a que desenvolupi els seus sabers per a ser competent, sinó tot el contrari, fa que “el verdadero objetivo de la enseñanza sea la superación de pruebas” (Zabala i Arnau, 2007).
La veritat és que la forma en la que s’avalua actualment és molt errònia, ja que en ella no es veu reflectit el vertader aprenentatge del alumne. És una simple mitjana de tot el que s’ha fet, però no et deixa saber quins són els aspectes ens el que ha sabut actuar de forma adequada i en quins no ho ha fet tant bé. “Una simple escala del 0 al 10 sirve para indicar que quienes han conseguido superar el cinco tienen muchas posibilidades de alcanzar la universidad y aquellos que están por debajo de este índice, si siguen así, difícilment llegaran a las pruebas de selectividad” (Zabala i Arnau, 2007). La veritat que això mai ho he arribat a comprendre. A primer de batxillerat vaig treure un 10 a les TIC perquè sempre m’han agradat, però a les mates, amb un gran i inoblidable esforç vaig assolir el 5. Però, es clar, amb la mitjana s’esfumava tant la meva baixa nota de mates com la meva notassa de les TIC, i per a mi era una pena que en cas de voler fer la carrera d’aquesta matèria no em tinguessin en compte aquesta nota, sinó la mitjana de totes les assignatures, de les quals algunes no tenen cap relació. Per això mateix la avaluació és molt important sobretot per a formar per competències, ja que “sinó canvia l’avaluació, no canvia res” (“una professora de Noruega”, digué na Neus Sant Martí a la seva conferència a Eivissa, 2011).
Dit tot això, voldria prosseguir amb les finalitats. Basant-me en el que he après del que ha dit na Neus Sant Martí, avaluar pot tenir dues finalitats. La primera i la que més té lloc a la nostra societat, intenta comprovar “el què s’ha après quantificant o qualificant els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat” (Neus Sant Martí, 2010). I en aquest cas, tornem a caure en la paraula selecció. Amb aquest terme, em d’anar molt en compte pel que fa a les competències, ja que ningú és millor que l’altre, simplement a una persona se li dona bé fer les coses d’una manera i per a una altre és més fàcil fer-ho d’una altra manera. D’aquesta manera, aquesta autora defensa que una bona avaluació ha de ser “contextualitzada, productiva i complexa” (Neus Sant Martí, 2010). Amb el terme contextualitzada, es refereix a que l’alumne pugui aplicar el que ha après en qualsevol context, i sobretot que tingui clar que el que aprèn a l’escola també serveix per a altres llocs: a casa, al parc, al barri...Per exemple, si a un nin li ensenyen com es fa una clau anglesa de fusta, hauria de tenir clar que a la seva casa també la pot utilitzar i inclús fer-ne una de nova. Pel que fa a productiva, es refereix a que l’alumne sigui capaç d’afrontar noves situacions, gràcies a la completa comprensió de l’aprenentatge i sobretot saber actuar en cas que manqui alguna de les indicacions de l’aprenentatge. I finalment, amb complexa, es refereix a la capacitat d’interrelacionar tot el que s’ha après.
A tot això, l’autora aconsella fer ús del portafoli, és a dir, una carpeta d’aprenentatge, on l’alumne comenta o argumenta tot el què ha après, deixant, d’aquesta manera, clar tot el que ha introduït de nou en el seu procés d’aprenentatge. I jo, com una dels usuaris del portafoli, he de dir que m’és de gran utilitat, per què si ha de ser sincera, sense ell no m’hauria assabentat de res del que fem a classe.
La segona finalitat de la que parla l’autora és l’avaluació com a mitjà per regular els aprenentatges, és a dir, per identificar les dificultats i els errors i trobar camins per superar-los. Aquí m’agradaria comentar la diferència que hi ha entre l’avaluació formativa, on totes les decisions són preses pel mestre i la formadora, on tot això ho fa el propi alumne. És a dir, és tracta de promoure que l’alumne sàpiga avaluar-se, ja que com diu na Neus Sant Martí “s’ha comprovat que els estudiants amb més bons resultats tenen una gran capacitat de poder autoavaluar-se”. Bé d’aquest tema en parlarem, una mica més endavant.
A continuació, Sant Martí remarca que per a que un alumne sàpiga regular-se correctament ha de : identificar els objectius de l’activitat, anticipar i planificar l’acció i, finalment, compartir els criteris d’avaluació.
• Identificar els objectius es refereix , a que l’alumne li quedi clar què és el que aprèn, per què ho aprèn, per a què li serveix... Per exemple, a un nin petit no li serveix aprendre què és una corretja, sinó sap que serveix per a dur subjectats alguns animals i que en molts contextos és aconsellable i fins i tot obligatori.
• Anticipar i planificar l’acció, és a dir, a pensar molt bé les coses abans de fer-les. I si és necessari, dedicar més temps pensant que no pas fent el que volem fer. En aquest cas, vull ficar un exemple personal, i és que a l’inici d’aquest curs, en el moment de començar a fer les entrades, ho feia sobre la marxa, sense pensar tan sols en que vull escriure, ni tampoc em feia cap guió per a seguir, però des de la setmana passada vaig començar a pensar en que volia escriure i, sobretot, a fer-me un guió per a seguir. I he de confessar que d’aquesta manera les coses em van molt millor que no abans.
• Pel que fa a compartir els criteris d’avaluació, es refereix a què no ho han de intervenir tan sols el professor sinó també els alumnes. És a dir, el més convenient és que els alumnes corregeixin pel seu compte i que el professor només es dediqui a revisar-ho tot. Una de les causes més típiques, és que l’alumne en les proves que fa per a la comprovació de si ha après els coneixements, dona per sabudes moltes coses, pensant que el professor ja s’ho sap i que no és necessari escriure-li, per això mateix, en el moment que escriu pensant que el destinatari és una altre alumne amb les mateixes condicions, abandona aquesta idea i va molt en compte per què no se li oblidi cap dada important.
A banda de tot això, he de dir que la veritat és que hi ha molts tipus d’avaluació i a continuació farem un breu resum (basat en Escamilla, 2009).
En principi, segons la finalitat, “una avaluació pot ser inicial, integradora o reguladora” (Zabala, 2009). En la inicial, es pretén veure el nivell de l’alumne i la veritat que jo he hagut de passar per moltes proves d’aquestes, sobretot durant la meva introducció a la secundària. Pel que he pogut observar, els professors que ho feien els hi quedava molt clar per on començar el currículum que tenien que seguir. A vegades, per exemple, en veure que algun tema el compreníem tots, tan sols feien un breu repàs d’aquest, i passaven a la lliçó següent. En la integradora, intenta valorar tot el que ha fet l’alumne des del inici del seu aprenentatge fins al final. I per últim, la reguladora, pretén corregir els errors que han evitat que l’alumne puga aprendre de forma adequada.
En segon lloc, segons l’aplicació pot ser inicial, que avalua l’inici de l’aprenentatge, el final, que avalua el final de l’aprenentatge i la processual, on es dedica a avaluar tot el procés d’aprenentatge, sol ser una llarg termini, un exemple seria el curs complet de qualsevol nivell educatiu.
En tercer lloc, segons l’extensió, pot ser global o parcial. En el cas de la parcial, l’avaluació és fa a un determinat coneixement, i en la global, es faria al conjunt. Un exemple de avaluació parcial seria fer-ho a un del components del marketing, el “preu”, i en el cas de la global, seria fer l’avaluació a tots els seus components: preu, producte, distribució...
En el quart lloc, l’avaluació depèn de la relació que es té l’avaluador amb l’avaluat. Pot ser interna o externa. En cas de externa, la persona que avalua no ha intervingut en cap moment en el procés d’aprenentatge. Un exemple molt clar, serien els professors que corregeixen els exàmens de selectivitat, tots sabem que aquests corregeixen sense saber tan sols el nom de l’alumne que ha fet l’examen que tenen al davant. En el cas d’avaluació interna, és tot el contrari, el que avalua sí que ha participat en el procés d’aprenentatge, i per aquesta raó n’hem de distingir tres alternatives: la autoavaluació, la heteroavaluació i la coavaluació. En la heteroavaluació, una persona avalua l’altra, en aquest cas ens serveix com a exemple el típic professor que corregeix al seu alumne, sens cap intervenció d’aquest últim. Respecte a l’autoavaluació, que és molt important, l’alumne s’avalua a ell mateix i això li ajuda a torbar les causes que l’han pogut dur a l’error, i per tant poder corregir-los. I per últim lloc, tenim la coavaluació, que també és molt important. En aquesta, tot el grup que ha estat present durant l’aprenentatge intervé en l’avaluació i, a diferència de les altes avaluacions, et permet “veure errors dels altres que tu també as comès” (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa, 2011). Tanmateix, amb tot això, també es donen recomanacions al company per a poder fer-ho millor la pròxima vegada.
En darrer lloc, l’avaluació segons el criteri de comparació pot ser criterial, normativa o inclusiva. En el primer cas, l’avaluació es basa en els criteris proposant pel centre o pel departament de cada estudi. Respecte el segons cas, l’avaluació es basa en el nivell general de classe, és a dir, l’alumne es comparat amb el nivell mitjà del grup en el que està integrat. Per exemple, en un examen de llengua i literatura, un alumne no ha citat un dels autors estudiats. Si l’avaluador es basa en l’avaluació normativa i veu que en tota la classe cap o quasi cap alumne l’ha citat, pot considerar l’exercici com a correcte, en cas que es bases en l’avaluació criterial i que en els criteris aquest autor és imprescindible, l’avaluador considerarà com a incorrecte l’exercici. Per acabar amb els tipus d’avaluació, em queda comentar la avaluació inclusiva, on l’avaluador, no té en compte ni els criteris del centre ni el nivell del grup, sinó del propi alumne, tenint en compte les seves capacitats i sobretot el seu procés de desenvolupament.
Bé em comentat tots els tipus d’avaluacions que hi ha, però encara tenim un altre problema. El cas és que en la entrada de la setmana passada parlàvem de les competències, que a les escoles no s’haurien d’ensenyar només fets, sinó també conceptes, procediments i actituds. Però com s’ha d’avaluar tot això? Bé en Zabala es dedicà a respondre aquesta pregunta.
Així doncs, per a avaluar els fets es tracta simplement de fer “una pregunta simple, sea oral o escrita” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir que en aquest cas, són útils els exàmens escrits, però sempre amb preguntes simples.
Respecte els conceptes, és molt útil la “resolución de conflictes o problemes a partir del uso de los conceptos” (Zabala i Arnau, 2007). Per exemple, en compte de preguntar a un alumne què és un riu, la pregunta podria der a que es deguda la seva sequera.
Pel que fa a l’avaluació dels procediments “se deberán buscar fórmules relacionadas con su uso consistentes en actividades abiertas que permitan comprobar la funcionalidad que tienen para los alumnos” (Zabala i Arnau, 2007). Per exemple si el que volem és avaluar la feina en equip, es podria preparar una activitat que ho impliqui, com serien jocs de educació física, entre molts d’altres.
Per acabar, falten les actituds que “para evaluar las actitudes, que exigen situar al alumno frente a situacions conflictives sabiendo que no está siendo observado, existent estrategias como la observación sistemática de las opiniones y las actuacions en las actividades grupales, en las excurciones... “ (Zabala i Arnau, 2007). Com que el que pretenem és avaluar, sense que l’alumne sàpiga que està sent avaluat, és convenient crear situacions que exigeixen l’actuació de l’alumne però sempre en contextos que ell no sàpiga que està sent avaluat. Com per exemple, si fa poc, s’han après els primers auxilis, una bona avaluació seria el comportament de l’alumnat front la caiguda d’un dels seus companys durant una excursió per la muntanya.
En una classe, de la mateixa manera que els alumnes són completament diferents físicament també em de tenir en compte que ho són psicològicament. Doncs, aquest és un altre aspecte que em de tenir en compte a l’hora d’avaluar, és a dir, la diversitat.
D’aquesta manera, com que “el objetivo debe ser evaluar para ayudar al alumno a que mejore el dominio de una competencia determinada, por lo que es necesario: conocer cuáles son sus dificultades con el fin de establecer las estrategias de aprendizaje más apropiadas para llegar a superarlas, disponer del conocimiento sobre los distintos esquemas de actuación existentes con relación al problema, y saber seleccionar el esquema o los esquemas de actuación más apropiados para resolverlo” (Zabala i Arnau, 2007). És a dir, que m’he de basar especialment en l’alumne que tinc davant, oblidant per complet la resta dels alumnes, es tracta d’una avaluació transparent (que mostra tot el desenvolupament del alumne) i personalitzada (es basa únicament en l’alumne avaluat). Així doncs, he de observar tot el procés que ha dut a terme tenint en compte, com començà, s’hi el seu desenvolupament és significatiu i s’hi esta sent competent. I com em dit anteriorment un alumne mai és millor que l’altre, ja que cada un se li pot donar bé determinades coses. Per això mateix l’avaluador ho ha de tenir molt en compte, sempre animant l’alumne a prosseguir malgrat tot els errors i donar-li a entendre que de la mateixa manera que els seus companys ho han pogut fer ell també pot. En tot això em de integrar la família que també sol ajudar molt, ja que en el moment que els hi indiques les dificultats que te el seu fill o filla, acudeixen a fer tot el possible per arreglar-ho (la majoria els apunten a classes particulars). Encara que la percepció que tenen les famílies de l’aprenentatge ha de canviar. En altres paraules, “ ya es hora de que los familiares del estudiante pasen de preguntar ¿qué nota as sacado? A preguntar a sus hijos ¿qué has aprendido? ¿con quién lo has aprendido?¿cómo lo has aprendido?...” (José Luis Castillo, vídeo de Youtube) i altres preguntes similars.
Ja no em queden gaire coses per a dir, però la veritat és que sense assabentar-me he comentat més coses del que havia previst. Després de tot el que em comentat, na Neus Sant Martí, aconsella avaluar a partir d’una rúbrica i jo, personalment, estic mil vegades d’acord. “Una rúbrica és una matriu que explicita, d’una banda, els criteris de realització relacionats amb l’avaluació d’una competència (o de components de diferents competències) i, de l’altra, els criteris de resultats corresponents als diferents nivells d’assoliment, concretats en indicadors relacionats específicament amb la tasca d’avaluació” (Neus Sant Martí, 2011). Bé, ara el que voldria és justificar el perquè estic d’acord amb la rúbrica. Doncs bé, durant tota la meva etapa estudiantil, els professors sempre m’han fet comentaris com “és una pena que l’ortografia et penalitzi la teva feina”, i la veritat que quasi sempre m’han hagut de baixar la nota fins a quasi 2 punt de la meva nota final, i el que no m’agradava no era el fet que m’abaixés la nota, sinó que la meva nota original quedava eliminada per a sempre, i mai ningú sabria que en el meu treball tenia un 9, però que per culpa de l’ortografia aquesta nota s’ha convertit en un 7. Doncs bé, la veritat que és prou dur, i per això mateix m’agrada tant la rúbrica, perquè en ella veig clarament on es troben els meus errors, i així saber on m’he de esforçar més. I es clar, en aquest cas, segueix sent l’ortografia.
He arribat al final de la meva entrada per aquesta setmana, però abans d’acabar del tot, vull comentar l’aspecte de pensar-se bé les coses abans d’actuar. Abans he comentat el cas del meu blog, però en realitat el problema el tenia en totes les meves accions, mai em parava a pensar el que feia o el que deixava de fer, ni tenia cap objectiu ni un punt a seguir. Bé he de confessar, que les coses tampoc m’anaven tant malament, però la qüestió és que ara em van molt millor, ja que amb la gran velocitat i quantitat de tot el que estic aprenent aquest curs, he après que “la persona més lenta que no perd de vista la finalitat del que fa va sempre més ràpida que la que ho fa sense seguir un punt fix” (Neus Sant Martí, conferència a Eivissa, 2011)
