En l’actualitat, la educació està intentant fer un canvi en la formació del seus alumnes, ja que pel que tots sabem, la evolució en aquest àmbit al llarg dels anys ha set quasi nul·la. En aquesta entrada, vull basar-me en “11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias” un llibre de na Laia Arnau i en Antoni Zabala, com també d’una conferencia que tingué aquest últim aquí a Eivissa. És un honor per als que van poder assistir-hi i és una pena que aleshores no coneixia aquesta gran figura que ara mateix admiro amb gran entusiasme.
Així doncs, en el llibre anteriorment citat, remarca entre altres aspectes el que ha de ser el gran objectiu de l’educació. Es tracta de les competències. En principi hauríem de refrescar aquest terme. Pel que he entès d’en Zabala, la paraula competència aparegué per primera vegada en l’àmbit econòmic. Per explicar-me més, he de recordar que les relacions entre empreses sempre ha set competent, sobretot els que s’encarreguen de fabricar els mateixos productes, els que usen procediments pareguts, entre molts altres. Per aquest motiu, els empresaris no volien treballadors que havien assolit un alt nivell d’estudis, sinó gent capaç de reaccionar en situacions imprevistes, que siguin creatives i capaces de actuar davant els diferents contextos als que es podria enfrontar l’empresa, sobretot en moments conflictius per a trobar la solució adequada. Dit això, la educació introduí aquest concepte pel fet d’adonar-se que en aquesta vida, allò és el més important. D’aquesta manera, la societat s’adonà que no tot el que s’ensenya a l’escola és interessant. I jo, personalment, estic mil vegades d’acord. Sempre he pensat que ens fan saber-nos coneixements que no ens serveixen de res. Qui de nosaltres no s’estudiava el temari, i just en el moment després de fer l’examen, formatejava la seva memòria, tot començant de zero. Bé, jo confesso ser una d’aquestes, ja que després de fer l’examen d’un determinat tema, no et molestis en preguntar-me coses que hi tinguin a veure, ja que ja se m’haurà oblidat. En tot cas, pregunta’m abans de l’examen, i per si fos poc, només m’ho sabré el dia anterior. Bé, això fou tota la meva trajectòria estudiantil, fins que vaig arribar a tercer d’ESO, on em vaig donar compte que les coses són molt diferent del que pensava. Em vaig donar compte que, per molt estrany que sembli, tot el que estava estudiant tenia sentit, i per molt estructurat en blocs que estava, tot estava relacionat. Al cap i a la fi, pareix que acabava entendre la famosa expressió de “ saber conocer, saber hacer, saber ser y saber convivir” (Delors, 1996).
Bé, dit això, ja puc prosseguir definint competència com a “la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diverses donant resposta d’una manera eficaç en un context determinat per mobilitzar habilitats, coneixement i sobretot actituds. Tot això, al mateix temps i de manera interrelacionada. Amb altres paraules, seria la intervenció eficaç en els diferents àmbits de la vida (professional, social, personal i interpersonal) per mitjà d’accions que es mobilitzen de manera interrelacionada amb components actitudinals, conceptuals i procedimentals” (Zabala, Conferència a Eivissa,2009).
Amb tot això, els nostres autors, afirmen que la societat veu que l’escola té l’objectiu final d’arribar a la universitat. Jo, per exemple, vaig aprovar primària per poder estudiar secundària, després també vaig esforçar-me per passar al batxillerat, i finalment amb un gran esforç arribar a on hi soc ara: la universitat. Bé, la meva vida ha set una llarga trajectòria on he anat passant fases, unes més complicades que les altres, amb la única finalitat de arribar al nivell més alt d’estudi: la universitat. També sé, que no soc l’única persona que ha fet això, perquè de fet som la gran immensa majoria. A més a més, un altre objectiu de l’escola, ha set el de seleccionar l’alumnat, i això fa que un gran nombre de persones quedin sense la oportunitat de poder accedir allà on vulguin. El problema està en que el fet que cada persona aprèn de diferent manera i se li dona determinades activitats millor que altres, i això li dona una insignificància a la prova selectiva que és la mateixa per a tots. Bé, amb tot això, l’única cosa que aconseguim és “fomentar la reproducción de las desigualdades sociales” (Perrenoud, 1997). I es que, “la extensión de un pensamiento democrático lo que ha evidenciado la debilidad de un sistema escolar pensado para una minoria “selecta””( Zabala i Arnau, 2007), ja que, perquè pel simple fet que una persona sigui capaç de memoritzar gran quantitat de matèria, sigui una de les elegides, i una altra persona que no sàpiga memoritzar tant bé però que manipuli molt bé les activitats pràctiques, no estigui entre els elgits? Això, ens recorda a la societat estamental, la mateixa relació havia entre els privilegiats i els no privilegiats.
Amb tot això, en Zabala a la conferència, va anunciar que l’error estava en el mètode que duien a terme les escoles. Així doncs, ja és hora de canviar el vell model propedèutic i selectiu, on som incapaços d’utilitzar la gran quantitat d’informació (que en realitat només en serveix per a estudis posteriors) que tenim en determinades situacions, i assolir un nou model nou basat en la integració formal en totes les persones i orientadora de l’alumne, és a dir, fer-les competents. En aquests aprenentatges em de tenir en compte una gran diversitat de conceptes i elements, alguns imprescindibles per a ser competent, però per a mi un dels més importants és tenir molt clar la distància que tenim entre el que ja sabem i el que volem aprendre, es tracta de la Zona de Desenvolupament Proper.
Altre aspecte molt important és la motivació. Tots, o quasi tots, sempre em estudiat o aprovat per assolir una bona nota per a que t’aprovi el professor, per a que els teus pares estiguin contents o per a presumir-ho amb els teus amics o companys. Doncs això ha de canviar, em de aprendre per interès, per a ampliar els nostres coneixements i sobretot, intentar utilitzar-los per a ser cada vegada més competents. En el meu cas, mai he estudiat per presumir amb els companys ni per a tenir els meus pares contents, ja que simplement mai han tingut ni la mínima idea del que estic fent. Bé, però, la veritat que des de que vaig arribar a una determinada edat, sempre he anat dividint les assignatures en : m’agraden i no m’agraden. Les primeres sempre les he estudiat amb ganes, amb gran entusiasme per saber quina lliçó m’esperava el dia següent, com per exemple les TIC a primer de batxillerat. Pel que fa al segon grup, els estudiava perquè em sentia obligada a fer-ho. I de fet, ho estava, ja que si no m’obligava a estudiar-ho, no m’era permès accedir al següent nivell d’estudi. Aquesta era la meva gran causa de estudiar avui, i oblidar-me’n completament el dia següent.
“Així doncs, per a ser verdaderament competent, necessites quatre procediments, dels qual no en pot faltar cap. Estem parlant de: els conceptes, els procediments, els fets i les actituds.” (Zabala. Conferència a Eivissa,2009). Tots sabem que a l’escola només ens ensenyen els conceptes. Que per cert, no té ningun sentit. He de confessar que l´únic que feia jo era estudiar el que em demanaven, però un dia, una amiga meva, va començar a preguntar-li a la professora sobre quin sentit tenia que estudiem les arrels o els integrals, quin era l’objectiu que tenien els professors per ensenyar ho a classe i que faria jo amb tot allò després de la assignatura. Això feu que jo també comencés a fer-me les mateixes preguntes i efectivament la pregunta era prou complicada per a respondre, no tan sols per a mi sinó per a la societat en general. En Zabala i na Arnau, veuen que el problema deriva de la ausència de l’ensenyament dels procediments, actituds o els fets. Per això mateix, al llibre citen per a cada una d’aquestes, una manera d’ensenyar que en la meva opinió, difícilment pot fracassar.
En principi, pensen que els “fets s’aprenen després d’entendre el concepte corresponent i es podrien repetir fins arribar a una automatització de la informació”. Seguidament, “diuen que els conceptes són apresos quan som capaços de utilitzar-los per la interpretació, comprensió o exposició de un fenomen o situació”. Pel que fa als “procediments, s’ha de utilitzar un procés de exercitació tutelada i reflexiva a partir de models experts”. I per acabar, “les actituds, implica un coneixement i una reflexió sobre els possibles models, un anàlisis i una valoració de les normes, una apropiació i elaboració del contingut, que implica l’anàlisi dels factors positius i negatius, una toma de posició, una implicació afectiva i una revisió i valoració de la pròpia actuació.”
Amb tot això, imagineu que a l’escola ens ensenyin tots aquests processos. Doncs, segurament, faríem diverses coses que ara no sabem fer. Per exemple, parlaríem adequadament, actuaríem bé segons el context en que ens trobem, sabríem la eficàcia del concepte après... En fi, els resultats serien molt més bons.
El concepte competència, com ha em comentat anteriorment, implica, en cas de conflicte, analitzar la situació i trobar la solució més adequada. A banda d’això, m’agradaria mencionar un exemple que comentà en Zabala a la seva Conferència a Eivissa.. Bé, resulta que sempre em memoritzat conceptes sense parar mai a pensar en el seu sentit. Doncs bé, en Zabala ficà com a exemple el terme de “illa”, on la típica definició que tots coneixem és :”porción de tierra rodeada de agua de todas partes”. Aquesta “todas partes”, implica que la illa tingui aigua per damunt també?! Doncs, com observem, això és un gran error per part de la ciutadania. Bé doncs, aquest exemple em va cridar molt l’atenció, i la veritat que ho comentat amb tota la gent que tinc al voltant meu.
Hi ha diversos aspectes que em de tenir en compte en les competències. Tot seguit les comentarem breument:
· Sempre que aprenem alguna cosa, em de saber el perquè l’aprenem, per a què volem aprendreu i quina serà la seva utilitat. Amb això, em de incloure l’anàlisi del context que ens ajudarà a respondre aquestes preguntes. Si jo aprenc una teoria matemàtica, he de saber per a què serveix, sinó, no té sentit aprendre-la.
· Em de tenir en compte que s’aprèn amb participació i organització. I sempre em de aprendre de diferents maneres, ja que en canviar el context, l’acte també canvia. Per exemple, ensenyem a una persona a conduir a una velocitat determinada un cotxe, doncs li em d’ensenyar també que en cas de pluja, la velocitat s’ha de reduir, ja que el cotxe li costa frenar.
· En un aprenentatge em de oblidar una mica el temps, ja que cada un necessita un determinat nombre d’hores, i l’espai també s’ha de organitzar depenent sempre del que es vol aprendre. Això ho comento, perquè sempre he pensat que a les escoles s’haurien d’augmentar les hores de anglès i matemàtiques i reduir les de plàstica i música.
· Em de tenir en la ment que volem “aprendre per aprendre” (Cardús, 2004). Per l’interès i l’impuls cap al coneixement de la nostra realitat i el nostre voltant. Aquesta expressió implica tant l’aprenentatge del que aprèn com del que ensenya. Un professor pot aprendre diverses coses d’un alumne, com la cultura d’altres llocs.
· Bé, comentat tot el que em dit anteriorment, podem veure clarament que la solució no està en ampliar el contingut, sinó canviant la metodologia. Es parla, com a solució, de l’enfocament globalitzador. D’aquest terme, en Zabala i na Arnau, ens expliquen que segons aquest “toda unidad de intervención debería partir de una situación pròxima a la realidad del alumno, que le resulte interesante y que le plantee cuestiones a las que debe dar respuesta” Bé, així que abans d’ensenyar un alumne alguna cosa, seria convenient provocar en ell la curiositat. Per exemple, si estem en una classe de infantil, i volem explicar-lis com viuen les formigues, podríem just abans de iniciar la classe, dur-los a una zona on sí n’hi hagi. D’aquesta manera, el nin en veure la formiga, li entrarà interès per a saber com viu, com menja...
· El últim aspecte que vull comentar, és el de l’actuació del professor vers l’alumne. Bé, així doncs, ha de confiar en el seu alumne i mai dubtar de les seves capacitats. En cas que el alumne dubti de les seves capacitats i tu saps que certament té dificultats, evita mostrar-ho. És a dir, anima’l a fer el que ha der fer, deixant els seus ànims molt alts. A més a més, ha de provocar en ell, la curiositat i les ganes de aprendre.
La veritat que ja he dit tot el que tenia que dir. Però us doneu compte de quina educació estem parlant? La veritat és que sempre he pensat que és un gran sofriment. Perdem tant de temps, que podríem aprofitar per la nostra vida social o per passar-ho bé, i l’única cosa que ens han fet fer és perdre el temps estudiant temes i temps de diferents assignatures, de les quals ara ja els veig com a història del passat. La veritat que fa poc he acabat la etapa del batxillerat, i és que arriba un moment i et fa ràbia pensar : ¿Per què he tingut que passar-ho tant mal, si ara no em serveix de res?. És curiós, a vegades, em fico a pensar i dic qui s’haurà inventat aquest sistema tant dur de estudi? Però bé, hi ha moltes altres preguntes en aquesta vida d’aquest estil, però a nosaltres ara no ens interessa la resposta a aquesta pregunta. El nostre objectiu és fer canviar les coses, i la veritat que m’alegra veure que en moltes escoles el canvi ja comença a veure’s reflectit.
Per acabar, nomé m’agradaria dir que tant en l’aprenentatge com en tota aquesta vida, el important no és el final, ni arribar-hi, sinó l’avanç, el creixement i la trajectòria que dus a terme per arribar-hi. I en aquest camí, no importa la quantitat, sinó la qualitat. I això va dirigit tant a la vida com a l’aprenentatge, ja que per a construir una societat ben formada i competent hi ha que “formar Cabezas bien hechas, no Cabezas bien llenas” (Montaigne, 1549).
